dilluns, 17 de març de 2008

Possible solució per a la caiguda de preposició.

El català normatiu té una norma que diu que no hi pot haver la conjunció que després d'una preposició feble (a, de , en, per, per a). Per exemple, no podem dir "des de que m'ho vas dir", "em refereixo a que ell ho sap", "en tinc prou amb que m'ho guardis", etc.

Fins aquí no res d'estrany, car la norma també existeix en francès, occità i italià (fins i tot podem dir que en anglès també existeix, salvant les distàncies, només que en anglès la norma afecta totes les preposicions i no només una part). La solució normativa per a aquests casos és simplement treure la preposició. Per això la norma s'anomena "caiguda de preposició". Les frases anteriors serien doncs "des que m'ho vas dir", "em refereixo que ell ho sap", "en tinc prou que m'ho guardis".

Ara bé, poca gent segueix aquesta norma. I per què? Doncs jo crec que perquè és una norma mig inventada pels lingüistes i perquè és estranya. El fet és que no és lògic que traguem les preposicions perquè les preposicions hi són per algun motiu. Tenen un significat. No és gens apropiat simplement treure-les. I és un sistema inexistent en les llengües que he anomenat. Bé, això cal matisar-ho: sí que existeix en el cas de la preposició de (el seu equivalent en aquests idiomes, vaja). Així, no estarem fent cap cosa rara si diem "des que m'ho vas dir", "el fet que ho sàpigues", "la idea que l'univers és infinit", etc. En canvi, traient les altres preposicions, sí que fem una cosa rara. I treure de en certs casos també és rar: per exemple "depèn de que els sembli bé" (la frase no és correcta ni amb de ni sense).

Aquests idiomes tenen sistemes per a poder seguir posant la preposició sense saltar-se la prohibició d'anar seguida de que. En català, però, hom ha de canviar la frase (cosa típica amb el català). Molt sovint n'hi ha prou amb posar el fet entre la preposició i la conjunció. En altres casos, però, la cosa es complica, i un ha de parar d'escriure uns moments i pensar-se una estratègia. Com he dit, aquesta norma és mig inventada pels lingüistes perquè si bé és cert que en alguns casos es pot trobar en el català, això no és extensible a tots els casos.

És interessant el cas de la preposició per: aquest cas no segueix la mateixa norma que amb les altres preposicions. Així, hom no fa caure per sinó que fa servir la conjunció perquè en comptes de per que. Fixeu-vos que la segona E es pronuncia diferent en cada cas. És important aquest fet.

Resulta curiós que molts castellanoparlants diuen per que en comptes de perquè quan parlen català. I per què passa? Doncs perquè en el seu idioma realment diuen "por que", malgrat ho escriguin junt. Llavors inconscientment diuen "per que" en català, la qual combinació no és possible.

El funcionament del català en aquest punt és el següent: quan un pregunta "per què?" està preguntant "per quina cosa?". Llavors la resposta pot ser "per això" ("per aqueixa cosa"). En comptes d'això podem dir tot una frase subordinada. Per tant, seria "per que tu ho dius", però això no és permès perquè hi ha una preposició feble abans de que. La solució és fer servir la conjunció perquè. És interessant adonar-se que també podríem dir "per ço que tu ho dius", que literalment és "per la cosa que tu ho dius".

Per què explico tot això? Doncs perquè segurament, molts catalans segueixen la mateixa lògica amb les altres preposicions febles. Així, realment no diuen "em refereixo a que ell ho sap", "en tinc prou amb que m'ho guardis", perquè no fan la E de que vocal neutra, sinó que diuen "em refereixo aquè ell ho sap", "en tinc prou ambquè m'ho guardis". Això es veu en el fet que pronuncien la E oberta. Si fan la E oberta, és que no ho consideren una preposició seguida d'una conjunció, cosa que no tindria cap sentit perquè què no pot ser una conjunció (la conjunció és que), sinó que ho consideren una sola conjunció (per això ho escric junt), exactament tal com passa amb perquè. I això ho demostra el fet que amb les preposicions fortes sí que és una vocal neutra. Així, hom sí que diu "sense que", "sobre que", "entre que", etc. És important aquesta diferència entre les preposicions febles i fortes perquè demostra que els catalans les diferenciem inconscientment, cosa que no passa amb el castellà. Així doncs, no es tracta d'un castellanisme. Aquest el punt important. És una solució totalment catalana. I la gent ja la fa servir, cosa que no passa amb la solució normativa. I és una solució molt més útil i lògica, a part que és perfectament coherent amb una cosa totalment normativa com és perquè.

Ens podem fer la pregunta de per què perquè és normatiu i aquè, enquè, dequè, ambquè, no ho són. Doncs això és perquè perquè existeix en texts antics, mentre que les altres formes, no. Això és perquè antigament hom deia a ço que, en ço que, etc (i també per ço que). Suposo que el motiu que no seguissin la mateixa lògica de perquè, és que la necessitat del seu ús era infreqüent. En canvi, la gran freqüència d'ús de perquè justificava més la seva existència ja que és més curt que per ço que. Això si és que no hi ha una raó sintàctica que jo no sóc capaç de veure. Però el cas és que la gent diu aquè, enquè, dequè, ambquè i per a mi això és motiu suficient, un cop queda clar que no és un castellanisme, per a considerar-ho una solució vàlida. En tot cas, és molt més útil i sona molt més bé que fer caure la preposició, que és una cosa que no arrelarà mai entre els parlants. És una norma tan antinatural que és un error bastant freqüent en diaris i altres publicacions. És que, com he dit, les preposicions hi són per un motiu i no és qüestió de treure-les. I menys quan no ho fa cap altra llengua (excepte, com he dit, amb la preposició de, en molts casos).

Així doncs, jo proposo simplement fer norma la manera com parlen els catalans i escriure-ho d'acord amb això, és a dir, amb conjuncions formades per una preposició feble i què. Així tindrem aquè, enquè (s'hauria de pronunciar com engquè donat que és una sola paraula), ambquè, dequè, perquè i, per què no, també per aquè (si és norma el per a que la gent no diu, majoritàriament, també hauria de ser-ho per aquè que tampoc no es diu majoritàriament, però hem de ser coherents).

Exemples:

Estem parlant dequè volem muntar una empresa.
M'he acostumat aquè em portin amb cotxe.
El meu futur depèn dequè acabi aquesta feina avui.
La missió consisteix enquè els bombarders destrueixin l'objectiu.
En tinc prou ambquè la rentadora funcioni.
Això no té res a veure ambquè siguin així.
Està il·lusionat ambquè el seu cosí el visiti.
És massa gros per aquè hi càpiga.

Caldria vigilar perquè en alguns casos ha d'anar separat, car és una preposició i un pronom relatiu i no té res a veure amb tot això. Per exemple "el martell amb què piques és massa petit".

I cal no oblidar que també hi ha la solució "antiga": a ço que, per ço que, en ço que, etc (més informació ací). Aquesta em sembla més clara des d'un punt de vista sintàctic. I la trobo més apropiada per a un registre culte. Però qualsevol de les dues solucions és millor, més natural i més internacional que la caiguda de preposició.

Per acabar, dir que amb aquells casos en què sí que és natural i català fer caure la preposició de, la norma actual és perfecta. Exemples: "des que m'ho vas dir" (fixeu-vos que en aquest cas hom sovint diu des de que i no mai des dequè, cosa que demostra que és un castellanisme), "el fet que ho diguis" (ídem), "després que hi anessis" (ídem), etc.

I lo mateix amb alguns altres casos amb altres preposicions, en què molt pocs catalans dirien la preposició, cosa que fa pensar que dir-la és influència castellana. Per exemple "insisteixo que ho facis", "confio que ho faran", etc.

9 comentaris:

Dídac López ha dit...

Una recerca amb google sobre la paraula ambquè mostra 10 respostes.

Jofre ha dit...

No m'estranya. Jo no dic que existeixi sinó que dic que s'hauria d'escriure així. Si tens paciència trobaràs molts "amb què" incorrectes que segons la norma s'haurien de dir "amb el fet que" o altres solucions. Jo em limito a proposar una manera adient d'escriure una cosa que de fet la majoria de gent diu. I la manera és simplement ajuntar-ho i dir "ambquè". Justament em vaig decidir a escriure això perquè vaig veure aquest error al diari Avui. Concretament era "podries amenaçar amb què si no et contracten...". Això és totalment antinormatiu, malgrat aparegui a l'Avui. Jo dic que seria català i coherent escriure-ho "podries amenaçar ambquè si no et contracten..."

Ment Inquieta ha dit...

Ets professor de català? Ets tota una màquina!

Jofre ha dit...

No, no ho sóc pas. Em penso que seria un mal professor per tal com defenso coses antinormatives, he he.

torsimany ha dit...

Crec que quan jo era petit, ara tinc 59 anys, la gent gran, que encara no estava contaminada pel castellà, allà a les muntanyes del Maestrat, no feia servir les preposicions febles davant "que". Mon pare sempre li sentia dir "des que..." " parlen que vindrà demà", etc. Sobretot ho recordo molt en el cas de la preposició "de". Per tant, això que sigui una norma mig invetada pèls linguistes no ho crec pas. En tot cas la joventut d'ara ja sé que no té aquesta llengua tan "pura" com el nostres pares i avis que, això sí, algun no sabien parlar castellà.

Jofre ha dit...

Bé. Suposo que tens raó. Ara bé: només has parlat de la preposició "de". Estàs segur que les altres preposicions també cauen? Com he dit a l'article, em sembla perfecte que la preposició "de" caigui en la majoria de casos. És més, també dic que posar-la és un castellanisme, perquè en francès, occità i italià (i anglès) també es fa caure, mentre que en castellà, no. El problema jo el veig en les preposicions "a", "en", "amb", sobretot.

torsimany ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
torsimany ha dit...

Sí. Veig que la qüestió se cenyeix molt a la preposició "de". Ara bé, les altres preposicions tenen un comportament més anàrquic encara en la llengua popular, com ara: "He vingut que m'ho miren abans no siga tard", " tal vegada que ho facen servir ja n'hi haurà prou", on no apareixen les preposicions "a" "amb" respectivament. Per altra banda crec que la tendència és a no sobrecarregar les paraules que fan de nexe en un sentit ample, però quan convé tornen a aparèixer. I bé, el model que t'ho proposes serviria possiblement per una fonètica central del català, que fa diferència entre "què" i "que", tanmateix aquesta diferenciació fonética no es practicable en català occidental ni en valencià que sempre manté una "e" tancada.

Jofre ha dit...

TORSIMANY: bé, al final de l'article ja dic que aquells casos en què els parlants no posen la preposició, ja estan bé com estan. De fet, trobo que posar-l'hi o no hauria de ser bastant a gust del parlant. Jo el problema que veig en la norma és que no permet posar la preposició en cap cas, a diferència de les nostres llengües germanes, i el fet és que el parlar popular sí que les fa servir.

Sobre lo que dius del parlar occidental, no veig cap problema enquè no tinguin la E oberta. Simplement han d'escriure igual que els orientals però pronunciant amb E tancada, tal com fan amb "què".