dijous, 2 d’octubre de 2008

Lo que té d'il·lògic l'ús normatiu de "llur".

El determinant possessiu "llur" es pot fer servir si el posseïdor és plural. Així, per a dir "el cotxe d'ells" podem dir "llur cotxe" (però no podem per a dir "el cotxe d'ell"). Moltbé, sona molt bé, molt correcte i literari. Ara bé: jo hi veig algunes coses que no encaixen.

En primer lloc, cal saber que aquest ús del mot (com a determinant possessiu) és inexistent en el llenguatge oral des de fa segles. També cal saber que el mot sí que existeix en la parla oral, o hi existia fins fa poc, però fet servir com a adjectiu possessiu. Per exemple, la frase d'abans seria "el llur cotxe".

Explico les incongruències de l'ús normatiu:

1- Està molt bé que diguem "llur cotxe" si parlem literàriament, però sempre que també diguem "son cotxe". Ço que no em sembla lògic és que diguem "llur cotxe" alhora que diem "el seu cotxe". Si això fos una cosa natural del parlar, llavors perfecte, però justament, lo natural (existeix segons el DCVB) és dir "el llur cotxe", mentre que "llur cotxe" és una forma antiga i desapareguda de la parla fa segles.

2- Si no tenim "llur" com a adjectiu (perquè no està contemplat com a tal per la norma), llavors ens trobem amb el problema que no podem especificar el nombre plural del posseïdor en els casos en què necessitem un adjectiu en comptes d'un determinant. O sigui, podem dir "llur cotxe", però no podem dir "el cotxe és llur", que de nou, és una forma que sí que existeix en el parlar (o existia con hom va fer el DCVB). Ho hem de dir "el cotxe és seu", cosa que no aclareix el nombre de posseïdors. Tampoc no podem dir "aquest és el llur", cosa que també existeix en el parlar.

3- Com pot ser que es contempli "llur" com a determinant i no com a adjectiu, si en la resta de persones del plural sí que es fa? Podem dir "nostre cotxe" (determinant) i "el cotxe és nostre" (adjectiu), i "vostre cotxe" i "el cotxe és vostre". Com és que no podem dir "el cotxe és llur"? Això no té cap ni peus.

En resum: hom ha pres una forma arcaica i a sobre només a mitges (no contempla l'adjectiu), cosa que la fa bastant inservible, mentre que una forma viva, coherent amb el sistema català i molt més útil, no s'ha contemplat.

Estic gairebé segur que en Fabra va errar ací. Bé, no passa res: arreglem-ho.

Com hauria de ser, doncs, la norma? Doncs hauríem de poder dir "aquest és llur cotxe" (si també diem "aquest és son cotxe"), "aquest és el llur cotxe" (si també diem "aquest és el seu cotxe"), "aquest cotxe és llur" i "aquest cotxe és el llur". Simplement és això: el mateix funcionament que la resta de possessius.

La norma actual només contempla un cas: "aquest és llur cotxe".

Per aquè s'entengui, un exemple real: l'Ausiàs March diu "en llur debat es mon ben avenir". Perfectament coherent . Ara bé, en català actual diem "el meu" en comptes de "mon". Així mateix, hauríem de dir "el llur" en comptes de "llur". Així funcionen els possessius del català actual: "en el llur debat es el meu ben avenir".

4 comentaris:

Dídac López ha dit...

És ben evident que crida molt l'atenció que hom utilitzi en un mateix "llur cotxe" i "el nostre cotxe". De fet, si mirem literatura dels anys 1920 i 1930, quan s'utilitza "llur" (poques vegades, certament) es fa servir "el llur" com a determinant possessiu. Al capdavall això és el que fan textos històrics: "per que Deus creix e millora en tots feyts els llurs pobles, els dona victoria e fara daqui auant, si a Deus plau, sobre tots llurs enamichs" (Ramon Muntaner). També aquesta és la norma que es fa servir en italià ("il loro", etc.). En francès hom diu "leurs", efectivament, però en francès no gasten article davant el possessiu.

Malgrat que en la llengua parlada no s'utilitza, tampoc no és cap drama fer servir "(el) llur" en la llengua escrita. Ara bé, sempre que no fem el préssec i l'utilitzem exclusivament com a tercera personal del plural i no com a substitut indiscriminat de "seu/a".

Anònim ha dit...

A Catalunya del Nord, emprem (o empleguem) 'llur' amb l'article davant i amb tota naturalitat, fins fent 'llura/llures' : "La llur(a) mare. Es casa llur(a)". De totes maneres l'us o abus de Vostè genera confusions enormes : "El seu cotxe" = el cotxe d'ell o de vostè??

Anònim ha dit...

Vos enganyeu dient que no se fa servir "llur" o "llur(a)" (femení) sense article davant, d'ençà d'anys i panys i cadaules. En efecte aquest ús és amplament atestat en septentrional en els atles

Anònim ha dit...

Dispensi'm que sigui llec en la matèria i que, per això, la meva pregunta pugui fer riure. ¿Però quina diferència hi indica, vostè, entre un determinant possessiu i un adjectiu possessiu? Quan vaig haver d'estudiar-ho a l'escola, em feren encabir gairebé tots els possessius dins de la categoria dels determinants ('determinants possessius'). Se'n salvaven alguns exemples de meu, teu, seu, que de tant en tant funcionaven --pel que deien-- com a pronoms.

Arran d'aquesta lectura, he intentat trobar una explicació pel que fa a aquesta distinta denominació, però temo no haver-ne pogut treure encara l'entrellat. M'he topat, això sí, amb el principi d'una tesi on l'autor contraposava diferents aproximacions a tot això dels possessius. Tanmateix, haver seguit aquella veta --amb tant desconeixement de les coses bàsiques-- hauria estat, de segur, una empresa en va.

És per tot això que, com a última opció, he optat per plantejar-li la pregunta a vostè, tot esperant que no li causés massa molèstia.

Per altra banda, i tanco així el meu comentari, el següent vers de l'Ausiàs diu: "llur pau és port d'aquell jorn meu derrer" (tret dels Viquitexts). ¿No hi hauria pas contradicció, oi, entre aquest ús de "llur" i "aquell jorn meu darrer" (podria entendre que "aquell jorn meu" no és el mateix que "el meu jorn")?

Gràcies per endavant.

Cordialment,
un lector.