dimecres, 6 de febrer de 2008

La prohibició del "lo" neutre no té trellat.

Tots coneixem els problemes que causa el fet de no disposar d'aquest article. Si realment fos un castellanisme, hi hauria una raó per a aguantar-nos i passar sense, però la qüestió és que no és cap castelanisme (crec jo), i això fa que la seva prohibició no tingui cap raó de ser. Més aviat hi ha bones raons per a fer-lo normatiu, ja que això faria que, per fi, poguéssim dir les coses d'una manera normal i genuïna en comptes d'haver de fer aqueixos invents (i si és un invent, no és català) com ara "això és el que vull", "digues allò que creguis", "allò bo del cas", etc.

Hom sovint argumenta que les llengües més properes al català no tenen el gènere neutre. Bé, això no és dle tot cert. Agafem el cas el francès i comparem-lo amb el català (el català normatiu, entenguem-nos):
  • "ce que tu veux" és "el que vols" (neutre)
  • "celui que tu veux" també és "el que vols" (masculí)
Em penso que queda molt clar que el francès no té el problema que té el català. L'occità i l'italià funcionen d'una manera semblant al francès.

Per què hom ha considerat que el "lo" neutre no és català: els lingüistes de la Renaixença van mirar els texts antics i van veure que només hi havia un article, ço és, "lo". Llavors, com que el català que parlava la gent del seu temps tenia dos articles, ço és, "el" per al masculí i "lo" per al neutre, van creure que aquest fet era un castellanisme. Llavors, com que creien que el "lo" dels texts antics era masculí i com que en el seu temps l'article masculí era "el", doncs van creure que la manera d'eliminar el suposat castellanisme era eliminar l'article neutre, ço és, "lo" i fer servir "el" en comptes d'aquest. Però no es van adonar que, fent això, no tenien un sistema equivalent al del català antic, perquè el "lo" del català antic no era un article masculí sinó un article neutre. D'acord que es feia servir amb substantius masculins però això és així perquè no hi havia un article masculí i no hi havia altre remei que fer servir el neutre.

Que "lo" era neutre es veu clarament quan un comprova en texts antics que absolutament en tots els casos de "lo que", el "lo" és neutre. M'he dedicat a comprovar centenars d'exemples en i no he trobat ni un sol cas en què el "lo" de "lo que" fos masculí. Absolutament no cap! Així doncs, comparant amb el català normatiu, podem comprovar que el català antic no té el problema de la confusió dels gèneres:
  • "lo que vols" és "el que vols" (neutre)
  • "aquell que vols" també és "el que vols" (masculí)
Quan en català normatiu diem "el que vols", només pel context es pot saber quin dels dos casos volem dir. I aquest és un problema que els catalans antics no tenien. Faig notar que aquests catalans sí que deien "la que" i "les que" per al femení, i "los que" per al masculí plural. Com que en el masculí no podien fer servir aquesta mena d'estructura i havien de fer servir el demostratiu "aquell", doncs no és gens estrany que s'inventessin l'article "el" masculí diferenciat del "lo" neutre, aprofitant que sempre havia existit com a una variant fonètica del "lo".

Les nostres autoritats lingüístiques insisteixen a afirmar que l'article neutre no és una cosa catalana i que no podem dir coses com "lo bo", "lo explicat per ell", "lo català", etc, i que hem de dir-ho "allò bo", "el que ell ha explicat", "allò que és català". Tot això, senyors, no funciona ni té raó de ser. En Ramon Llull deia coses com "lo ver" volent dir "lo que és veritat". Si en Llull feia castellanismes, ja podem plegar. I en els texts antics no és rar trobar un "lo" seguit de participi, com "lo explicat per ell". I per què? Ja ho he dit: "lo" sempre ha sigut neutre , i un català antic sempre ho entenia com a neutre i no havia de dependre del context per a esbrinar el gènere. Com ho feia un català antic per a dir "el bo"? Doncs simplement deia "l'home bo" o lo que fos que fos bo, o deia "aquell que és bo". Només deia "lo bo" en casos rars en què, pel context, quedava molt clar que era masculí. En tot cas, sempre tenia la possibilitat de diferenciar els gèneres, cosa que no pot fer un parlant de català normatiu.

I una evolució natural del català com és crear l'article masculí "el", que és una cosa que no necessita cap influència castellana i per això ha sorgit a la Catalunya Nord i probablement també a l'Alguer, hom l'ha presa per castellana i l'ha prohibida, cosa que ens ha complicat la parla i l'ha feta menys natural.

Seria hora d'arreglar aquesta qüestió d'una vegada. Ja n'hi ha prou de fer el préssec amb aquesta qüestió: acceptem que portem molts anys fent servir un invent que no serveix per a res i que complica innecessàriament la nostra manera de parlar, fent que haguem de fer servir formes inexistents en el català de sempre i en les nostres llengües germanes. Qualsevol escriptor o traductor sap de què parlo. Us convido a prendre les vostres conclusions i a fer servir el "lo" neutre sempre i també escriure'l.

Hi ha alguns casos, però, en què el "lo" sí que és un castellanisme, ço és, quan és un article intensiu. Ací teniu una llista amb possibles solucions.

4 comentaris:

marc ha dit...

Només un comentari d'aficionat i de català occidental de lleida. Quan lo com a masculí va després d'un so vocalic s'apostrofa (o com se'n digui) ex: "porta'l paper" però "dona'm lo paper". Suposo que aquest apostrofar és l'origen del canvi de lo a el en l'oriental, no ho sé. Jo ara mateix ja no recordo com ho dèiem i després de tv3 encara més poc, però pot ser que els vells diferenciessin "porta'l paper" de "porta lo millor paper". No ho sé, tu diràs.

Jofre ha dit...

Bona observació. Seria interessant veure com ho diria un parlant d'occidental d'edat avançada.

ciutadadelmon (sergi) ha dit...

soc un valencià i aci el lo com si fos un hola s'utilitza per tot arreu..
a mi sempre m'han dit que el 'lo' era un castellanisme i que en el seu lloc s'utilitza el o allò...

jo no entenc molt del tema ortogràfic però l'idima el forma el poble i si a tothom li agrada dir 'lo' no antenc perque no...

es un problema no tindre al català un article neutre... pero torne a dir-ho nosaltras ens basem en unes normes que poden canviar adaptant el 'lo'...

nose eixa es la meua opinió ja em direu que us parix!!

salut!

Anònim ha dit...

DCVB : "Aquell qui és enganat ignora ço en què conscent [sic]", Canals Carta, c. 26.
'ço en què' variant de 'ço a què'