Aquest article explica que el "lo" neutre no s'hauria d'evitar, ja que, si ho fem, estem eliminant una paraula catalana, i per això tenim els coneguts i famosos problemes a l'hora de prescindir d'aquest article.

Ara bé, sí que hem d'evitar, perquè és un castellanisme, el "lo" intensiu, el qual és una cosa totalment diferent del "lo" neutre. Això ho dic només per tal que quedi clar. Per exemple: "amb lo ràpid que va, no el veig" és un castellanisme, car no existeix ni en occità, ni en francès, ni en cap altre idioma que el castellà, que jo sàpiga. Jo ho diria "de ràpid que va, no el veig". Així mateix, no diria "mira lo gros que és", sinó "mira com és, de gros" o "mira quant gros és". No diria "creix molt per lo poc que menja" sinó "creix molt per al poc que menja", etc.

Entro en matèria. Per què el "lo" neutre es considera incorrecte? Hom ha observat, llegint texts antics, que el català tenia un sol article per al masculí i el neutre (que era "lo"). Així doncs, han dit: el català autèntic té un sol article. I han decidit que aquest article havia de ser "el". Molt bé, sembla un simple canvi en un article sense més conseqüències: el català normatiu hauria de ser com el català antic però amb l'article "el" en comptes de l'article "lo". I hauria de funcionar talment com abans.

Però la qüestió és que no funciona: és coneguda de tots la problemàtica que causa el fet de no tenir el "lo" neutre. Molta gent no sap ben bé com ha de dir les coses prescindint-ne. Hom ha escrit articles en diaris sobre el tema. Fins i tot s'ha escrit algun llibre amb tècniques per a evitar l'article "lo". Però les solucions proposades per uns i altres no convencen a molts. I, no ho oblidem, quan una persona diu que el català és complicat i que té problemes per a expressar certes idees, comparant-lo amb el castellà, molt probablement està pensant en la falta del "lo" neutre. Carai, els catalans antics també tenien aquests problemes? Que estrany. Què passa?

Doncs passa que no tenim un sistema igual que el català antic. I no, els catalans antics no tenien cap d'aquests problemes, malgrat tenir un sol article.

La diferència entre el català antic i el normatiu és que el "lo" antic era un article neutre que eventualment servia de masculí, mentre que el normatiu "el" és un article masculí que eventualment és forçat a servir de neutre. Això pot semblar una qüestió filosòfica sense més conseqüències, però la qüestió és que, a efectes pràctics, sí que té conseqüències.

La conseqüència és la següent: el català antic tenia la "dificultat" (i noteu que ho poso entre cometes) d'expressar el masculí, mentre que el català normatiu té la dificultat (sense cometes) d'expressar el neutre. I això representa una gran diferència a l'hora de parlar. Aquesta diferència es veu en dos casos:

Primer cas: el cas més freqüent, de llarg, on és necessari expressar el neutre és amb orancions de relatiu. Un català antic no tenia cap problema per a fer-ho perquè tenia l'article "lo", el qual era neutre. Així, podia haver dit "menja lo que vulguis" (que hauria volgut dir en tots els casos "menja ço que vulguis"). Si aquest home s'hagués volgut referir a una poma, hauria dit "menja la que vulguis". Ara bé, com que no tenia un article masculí, l'home hauria tingut una petita dificultat per a referir-se a un caramel. Ho hauria solucionat esmentant la cosa de què parlava: "menja lo caramel que vulguis". O sense fer-ho: "menja aquell que vulguis".

Una qüestió molt important: aquesta petita dificultat d'expressar el masculí sense esmentar la cosa de què parlem, un català antic l'hauria tinguda molt poques vegades, comparat amb les vegades que necessitava expressar el neutre. Per exemple, al Tirant lo Blanch "aquell que" apareix unes 40 vegades, mentre que "lo que" apareix més de 300 vegades, i en cap d'aquestes no és masculí. I aquí hi hem d'afegir les vegades que trobem un "ço que", que són un parell de centenars més. Així doncs, el català antic tenia la qüestió del neutre i el masculí resolta en més d'un 90% dels cops per lo que fa a les oracions de relatiu.

Vegem què passa amb el català normatiu: qualsevol català que senti "menja el que vulguis", entendrà que es refereix a una cosa de gènere masculí, com un caramel. Ara bé, si veu que no fa sentit que sigui masculí, deduïrà, tot recordant la normativa, que deu ser neutre. I dic "tot recordant la normativa" perquè això només existeix a causa de la normativa. És un invent, vaja. I a molts catalans, aquest "el" neutre els grinyolarà i els sonarà forçat. I no només això: en molts casos simplement pot ser que no quedi clar si és masculí o neutre. Per a solucionar això, el parlant pot assegurar-se que és neutre dient "allò que". Això, de nou, és un invent: un català antic no hauria dit mai "allò" sinó per a referir-se a quelcom llunyà o a alguna idea molt abstracta, però mai no hauria dit "menja allò que vulguis". Com que això passa en més del 90% dels casos, els catalans ens trobem molt sovint que el nostre idioma grinyola i no acaba de funcionar. I això no és bo per al català. Com he dit, aquest és el principal problema que hom troba en la gramàtica catalana.

Segon cas: amb adjectius i complements del nom. Quan Ramon Llull va escriure "lo ver", sabia perfectament que tothom que el llegís entendria "ço que és ver". I això era, ho torno a dir, perquè "lo" era (i és i sempre ha estat) un article neutre. Si un català antic hagués volgut dir "la poma bona" sense esmentar "poma", hauria dit "la bona". Com hauria pogut parlar d'un caramel sense tenir un article masculí? Doncs, si quedava molt clar pel context que es referia a un caramel, hauria dit "lo bo". Si no quedava clar, simplement hauria dit "lo caramel bo" o "aquell que és bo". No hi ha cap mena de dificultat ni possible malentès. Ara bé, què passa si "lo bo" neutre podia ser, pel context, interpretat com a masculí? Doncs, el parlant (que se n'adonava perquè era un fet natural del català) simplement deia "lo que és bo", i, com que "lo que" sempre era neutre, sempre, doncs de nou no hi havia cap possibilitat de confusió.

Ara vegem què li passa a un català normatiu (aquí, pobre, té més problemes que en el primer cas): si diu "el bo", sap que tot Déu ho interpretarà com a masculí, car en ser un cas molt menys freqüent que "el que", no s'ha normalitzat tant en el parlar ("el que" s'ha normalitzat a causa, o mes ben dit, per culpa, de la norma). Per a deixar clar que es tracta d'un neutre, pot ser que digui "allò bo". Bé, aquesta construcció, si no és que ens referim a quelcom llunyà, no ha existit mai en el català. I a més és agramatical. Si el parlant té cura a seguir la gramàtica, sabrà que no pot dir "allò bo" i dirà "el que és bo", amb la qual cosa té exactament el mateix problema que té amb "el bo": tothom es pensarà que es refereix a quelcom masculí. I això és perquè "el que" normatiu no és lo mateix que "lo que" antic, perquè "lo que" és segur segur que és neutre, mentre que "el que" tant pot ser neutre com masculí, amb moltes probabilitats de ser entès com a masculí, car com a neutre és un invent (repeteixo). El català normatiu també pot dir "allò que és bo", en efecte, però com ja he dit, això és inexistent en el català antic si no és que ens referim a quelcom llunyà o molt abstracte.

Ja ho veieu: allà on un català antic deia simplement "lo bo", un català normatiu ha de complicar-s'hi més i corre el risc que no l'entenguin bé.

Resumint: ajuntant els dos casos veiem que el català antic tenia, molt rarament, alguna petita dificultat amb una solució fàcil i natural. En canvi, un català normatiu té, molt sovint, una gran dificultat, de difícil solució, que, a sobre, és un invent que sona malament a molta gent i que fàcilment pot portar a ambigüitat. És per això que el català normatiu no és fidel al català antic i genuí. S'assemblen com un ou i una castanya, en aquest aspecte.

Com podem veure, canviar el "lo" per "el" no modernitza el català: només l'espatlla. Aleshores, com ens ho podem fer per a ser fidels al català antic? Doncs fent servir l'article "lo" en comptes de "el". Per exemple, en lloc de dir, en normatiu, "et repeteixo el que t'he dit abans: el que has de fer és el mateix que jo i agafar el plat, el que volies, el mateix, del plater, i no fer l'inesperat" (és un simple exemple sense sentit) hem de dir, en català, "et repeteixo lo dit abans: lo que has de fer és lo mateix que jo i agafar lo plat, aquell que volies, lo mateix, del plater, i no fer l'inesperat". Ara bé, cal tenir en compte que és probable (i és quelcom comprovable en texts antics) que molts catalans antics no haurien dit "l'inesperat" sinó "lo inesperat", malgrat no tocaria atès que "inesperat" comença per vocal. Per què haurien fet això? Doncs perquè el català antic no era estricte en això i perquè estava en evolució. Una evolució que havia de portar al català actual, el que parla la gent catalana, que és un català amb un "lo" per al neutre i un "el" per al masculí. Ai, com el castellà... Mala sort. O és que preferiu parlar un català espatllat només per tal que sigui més diferent del castellà? Voleu un català diferent del castellà però no espatllat? És fàcil, parleu només amb l'article "lo", com fan a les terres de l'Ebre. Així on un castellà diu "el plato", podeu dir "lo plat" en comptes de "el plat", que s'assembla més al castellà.

La frase de l'exemple anterior, jo no la diria, però, de cap de les dues maneres que he dit, sinó "et repeteixo lo dit abans: lo que has de fer és lo mateix que jo i agafar el plat, el que volies, el mateix, del plater, i no fer lo inesperat". Ho diria així perquè estic segur que no té res de castellà. Com n'estic tan segur? Doncs perquè si mirem l'exemple en català antic i l'exemple en català modern de carrer, veurem que els articles "lo" coincidèixen. I tots són neutres. Així doncs, una cosa que al temps del Tirant lo Blanch era igual que ara, com pot ser un castellanisme? Què sí que hi ha de diferent entre els dos exemples? L'article "el". Així doncs, si el castellà hagués hagut d'influir en res, això hauria sigut la incorporació de l'article "el". Dit d'una altra manera: l'única cosa que podria ser sospitosa de ser un castellanisme és l'article "el" masculí, no pas "lo" neutre. Llavors, com carai s'ha prohibit el "lo"? Algú m'ho explica? Ei, però no estic dient en absolut que "el" hagi de ser un castellanisme. Amb aquesta reflexió només he volgut posar la normativa en evidència.

Ara cal fer-se dues preguntes: per què ha aparegut l'article "el" i com ha aparegut. Bé, el català antic tenia "lo que" (sempre neutre), "la que", "los que" i "les que", és a dir, feia servir articles amb les oracions de relatiu. Ara bé, per al masculí feia servir "aquell que", és a dir feia servir un pronom. Fer servir un pronom no és cap problema. Ara bé, no és congruent fer servir un pronom per a un cas i fer servir un article en la resta de casos. Així doncs, l'evolució natural va portar a fer servir un article també per al masculí. Com que "lo que" sempre sempre era neutre, no sonava bé fer-ho servir com a masculí. Bé, doncs, com es pot convertir el "lo" neutre en masculí? Doncs traient-li la O, perquè una O final s'associa amb el neutre, en català. I això és perquè totes les paraules neutres catalanes acaben en O: "ço", "açò", "això", "allò" i "ho". Llavors només cal posar-li una E al principì perquè una L sola no és pronunciable. Ja tenim "el". Ara ja tenim un article neutre i un de masculí diferenciats. I sense intervenció del castellà. Faig notar que als catalans ens agrada diferenciar el masculí i el neutre. Això es veu en el fet que el pronom feble "ho" s'ha estès per tot el territori (menys l'Alguer). Fixeu-vos que ni el francès ni el castellà no ho tenen. Contrariament a la creença general, el català diferencia el neutre i el masculí millor que el castellà, car el castellà no té "ho". Vist això, no ens ha d'estranyar gens que el "lo" neutre s'estengués ràpidament per gairebé tot el territori. I sense intervenció castellana. En alguns llocs, com a les terres de l'Ebre, els parlants van optar per mantenir el "lo" per al masculí. Bé, no passa res: ells tenen clar que és neutre i això fa que no tinguin problemes a l'hora de parlar. El portuguès funciona igual ("o" en comptes de "lo").

Noteu que l'article "el" com a neutre, té una cosa que no encaixa gaire: no acaba en O com la resta de neutres del català.

Aquesta evolució natural sense interferència castellana queda ben demostrada si observem què passa a la Catalunya Nord: allà tenen "el" per al masculí i "lo" per al neutre, com a Girona, Vic, Barcelona... Ara bé, allà porten 4 segles sota domini francès, i sense influència castellana. Donat que fa 4 segles encara no havia aparegut l'article "el" masculí, això és que el van crear els nordcatalans. Ells sols, car del francès no pot haver vingut, perquè el francès no ho té. I van mantenir el "lo" neutre, és clar. No tenien cap motiu per a eliminar-lo. L'evolució natural del català hi va portar. El geni del català. I no és gens estrany: el geni català i l'occità tenen molt en comú, i l'occità també té un article masculí, que en el seu cas és "lo", i un de neutre, que és "çò". Podem pensar que "çò" no és cap article sinó un pronom. Bé, primer segur que era un pronom (com el nostre "ço"), però després es va convertir en article. Las prova és que el fan servir amb adjectius. Així, on un català diu "lo meu" per al neutre, un occità diu "çò mieu" (i allà on un català diu "el meu" per al masculí, un occità diu "lo mieu"). Aquesta evolució és també perfectament explicable, i és semblant a la catalana: si tenim "lo que" per al masculí i "la que" per al femení, és a dir, tenim articles, i, en canvi, tenim "çò que" per al neutre, és a dir, tenim un pronom, tenim una incongruència. La solució és tan fàcil com convertir "çò" en un article. És una cosa que es fa inconscientment i de manera automàtica.

Si hi ha cap dubte sobre el fet que el castellà hagi pogut fer que existeixin els dos articles a la Catalunya Nord, només cal pensar que, si no ho ha fet amb el català de les terres de l'Ebre, molt menys ho hauria hagut de fer amb el de la Catalunya Nord.

Quant a l'article salat: hom podria argumentar que el "lo" neutre de les illes no pot ser genuí, car allà tenen articles salats. Només cal pensar que el "lo" ha existit sempre allà, i en expressions totalment genuïnes com "tot lo dia".

"Con" no és exclusiu del català oriental

(això té relació amb l'anterior article del blog)

L'altre dia, a Ribera d'Ebre, és a dir, domini del català occidental, vaig sentir un parlant d'occidental dient "con" en comptes de "quan". Ara caldria veure com aquella persona diu "quant" (de quantitat): si ho diu "quant", això és un punt a favor de l'adopció de "con" com a variant vàlida de "quan", car voldria dir que no es tracta d'un tret restringit a la variant oriental del català sinó que és una cosa existent als dos grups dialectals que conformen tot el català. Si, en canvi, aquella persona diu "quant" com "con" o "cont", llavors és que simplement pronuncia els grups "qua" com "co" en general (tal com alguna gent diu "consevol") i no hi ha el punt a favor de què he parlat. En qualsevol cas, tampoc no representaria un punt en contra. I bé, tampoc no ens podem basar en una persona.

De tota manera, sigui un fet més restringit o més general, no seria una bona idea potenciar-lo per tal com representa una millora? Penseu que el català té algun invent, com ara "el" com a neutre en comptes de "lo" neuutre. I com he explicat al blog, és un invent que no té cap raó de ser perquè no arregla res, ans al contrari. En canvi, el "con" no només no és un invent, sinó que representa una millora clara.

Torno a repetir, perquè crec que és convenient que se sàpiga, que "el" com a neutre NO és res de català sinó que és un pur INVENT dels lingüistes que fa perdre qualitat a l'idioma. Una frase com "això és el que vull" hauria de ser considerada tan incorrecta com "això, el vull" en comptes de "això, ho vull", ja que en ambdues estem fent servir el masculí con hauríem de fer servir el neutre: en català del bo, hauria de ser "això és lo que vull", i en català catalaníssim "això és ço que vull". Això de catalaníssim és broma: tant "ço" com "lo" són 100% catalans.

El problema que hi ha amb "quant" i "quan" i la possible solució

Bé, el problema que hi veig jo és que aquestes dues paraules es pronuncien exactament igual. Això no és a priori un problema: el català i altres idiomes tenen moltes altres paraules homòfones i no passa res. Ara bé, aquest cas concret em sembla problemàtic perquè m'he trobat diverses vegades amb casos d'ambigüitat i alguns de difícil solució. Per exemple, "quant cobaràs?" es pot interpretar perfectament "quan cobraràs?" i viceversa.

Aquesta mena de confusions s'esdevenen poc, però això és perquè els catalans recorrem a una forma castellana que és l'ús de l'article intensiu. Per exemple, molts dirien "la factura del telèfon puja depenent de lo que truquis", la qual frase té un "lo" intensiu castellà. Això, la majoria (escriptors professionals inclosos) ho arreglen simplement canviant "lo" per "el", que, com he dit altres vegades, no és sinó disfressar de catalana una estructura castellana: "la factura del telèfon puja depenent del que truquis". Frase igualment castellanitzada i, cal dir-ho, de baixa qualitat sintàctica, inexistent en altres llengües.

La manera més apropiada de dir-ho és "la factura del telèfon puja depenent de quant truquis". Ah, però, heus ací el problema que vull mostrar: qui ens sentís dient això, es podria pensar que diem "la factura del telèfon puja depenent de quan truquis" (un cas perfectament possible perquè hi ha diferents facturacions per a diferents horaris). Així doncs, arreglant el problema del castellanisme, ens trobem amb el problema de la confusió.

Aquesta mena de problemes existeixen per un sol i únic motiu que és que el català porta segles rebent influència castellana i s'ha conformat en aquestes condicions. En alguns casos, eliminar el castellanisme comporta haver de cercar una solució imaginativa al problema. Un exemple el tenim amb el mot "bústia", nom creat "del no-res", com si diguéssim. Basant-se en etimologia, és clar que sí. O el mot "entrepà", creat "artificialment" a partir dels mots "entre" i "pa". I no hi ha cap mal a fer aquesta mena de coses: només cal que la gent ho accepti i problema solucionat.

Bé, haig de dir que un servidor té una solució imaginativa al problema de "quant" i "quan". Menys imaginativa que "bústia" perquè de fet no és cap invent sinó només fer servir una forma popular.

Si us hi fixeu, veureu que la gent gran dels pobles de l'àrea del català oriental diuen "con" (amb O oberta) en comptes de "quan". Un pot pensar que és una simple qüestió fonètica de convertir qualsevol "qua" en "co" (i qualsevol "gua" en "go"), tal com passa amb "guatlla" que alguns diuen "gotlla", però no crec que sigui el cas. Per què? Doncs perquè els casos com "gotlla" només es donen a alguns llocs, mentre que "con" es dóna a tot el parlar oriental. A més, "quant" (de quantitat) no es pronuncia "con" enlloc, si hem de fer cas de l'Alcover-Moll. Així doncs, la gent que diu "con" no té el problema de la confusió de "quant" i "quan": simplement té "con" de temps i "quant" de quantitat.

Bé, podem argumentar que les formes normatives són les més adients perquè són les que respecten més l'etimologia i la tradició literària. Ara bé, donat que la llengua és una eina per a transmetre idees, no hauria de prevaldre l'exactitud en certs casos? La llengua no ha de ser igual pels segles dels segles: podem fer-hi canvis per a millorar-la. No dic pas que haguem de desfer totes les possibles ambigüitats que es poden donar, però he mostrat com en aquest cas tenim un problema. També he mostrat com es pot solucionar sense inventar res. I també he mostrat que, sovint, hom soluciona el problema fent servir una forma castellana. Potser s'hauria de fer una excepció amb aquest cas, no trobeu?

Hi ha una altra raó per a considerar "con" una forma vàlida i és que es tracta d'una forma amb tradició literària, si bé caldria matisar això: no és més que una variant fonètica de "com", i "com" es feia servir antigament amb el sentit de "quan" en certs casos. Així doncs, no és realment una forma de"quan" sinó de "com". Ara bé, no podria ser que el "con" actual popular tingués el seu origen en aquests casos antics?

En tot cas, vingui de "quan" o "com" (o potser d'una fusió dels dos?), em sembla molt probable que el seu ús es va estendre perquè representava una millora. Els parlants tenen tendència a reforçar les formes que solucionen ambigüitats molestes. És el cas del pronom "ho" que es va estendre per tal de diferenciar el neutre del masculí. Seria una llàstima deixar que una millora com és el mot "con" desaparegués, perquè segur que desapareixerà si seguim escrivint "quan". Estaria molt bé permetre les dues formes. No seria l'únic dialectalisme que admet la normativa. Per què no fer-ho havent-hi els motius que dono?

Que consti que un servidor sempre havia dit "quan" però s'està acostumant a dir "con" perquè troba que representa una millora.

Lo que té d'il·lògic l'ús normatiu de "llur".

El determinant possessiu "llur" es pot fer servir si el posseïdor és plural. Així, per a dir "el cotxe d'ells" podem dir "llur cotxe" (però no podem per a dir "el cotxe d'ell"). Moltbé, sona molt bé, molt correcte i literari. Ara bé: jo hi veig algunes coses que no encaixen.

En primer lloc, cal saber que aquest ús del mot (com a determinant possessiu) és inexistent en el llenguatge oral des de fa segles. També cal saber que el mot sí que existeix en la parla oral, o hi existia fins fa poc, però fet servir com a adjectiu possessiu. Per exemple, la frase d'abans seria "el llur cotxe".

Explico les incongruències de l'ús normatiu:

1- Està molt bé que diguem "llur cotxe" si parlem literàriament, però sempre que també diguem "son cotxe". Ço que no em sembla lògic és que diguem "llur cotxe" alhora que diem "el seu cotxe". Si això fos una cosa natural del parlar, llavors perfecte, però justament, lo natural (existeix segons el DCVB) és dir "el llur cotxe", mentre que "llur cotxe" és una forma antiga i desapareguda de la parla fa segles.

2- Si no tenim "llur" com a adjectiu (perquè no està contemplat com a tal per la norma), llavors ens trobem amb el problema que no podem especificar el nombre plural del posseïdor en els casos en què necessitem un adjectiu en comptes d'un determinant. O sigui, podem dir "llur cotxe", però no podem dir "el cotxe és llur", que de nou, és una forma que sí que existeix en el parlar (o existia con hom va fer el DCVB). Ho hem de dir "el cotxe és seu", cosa que no aclareix el nombre de posseïdors. Tampoc no podem dir "aquest és el llur", cosa que també existeix en el parlar.

3- Com pot ser que es contempli "llur" com a determinant i no com a adjectiu, si en la resta de persones del plural sí que es fa? Podem dir "nostre cotxe" (determinant) i "el cotxe és nostre" (adjectiu), i "vostre cotxe" i "el cotxe és vostre". Com és que no podem dir "el cotxe és llur"? Això no té cap ni peus.

En resum: hom ha pres una forma arcaica i a sobre només a mitges (no contempla l'adjectiu), cosa que la fa bastant inservible, mentre que una forma viva, coherent amb el sistema català i molt més útil, no s'ha contemplat.

Estic gairebé segur que en Fabra va errar ací. Bé, no passa res: arreglem-ho.

Com hauria de ser, doncs, la norma? Doncs hauríem de poder dir "aquest és llur cotxe" (si també diem "aquest és son cotxe"), "aquest és el llur cotxe" (si també diem "aquest és el seu cotxe"), "aquest cotxe és llur" i "aquest cotxe és el llur". Simplement és això: el mateix funcionament que la resta de possessius.

La norma actual només contempla un cas: "aquest és llur cotxe".

Per aquè s'entengui, un exemple real: l'Ausiàs March diu "en llur debat es mon ben avenir". Perfectament coherent . Ara bé, en català actual diem "el meu" en comptes de "mon". Així mateix, hauríem de dir "el llur" en comptes de "llur". Així funcionen els possessius del català actual: "en el llur debat es el meu ben avenir".

Explicació molt completa de per què crec que el LO neutre és català

El català té una raresa sintàctica.
Per començar faig notar que el català (el normatiu, només) té un problema que unes quantes llengües importants no tenen, que és l'ambigüitat de la forma "el que". Així, on un català diu "el que", aquestes llengües tenen dues possibilitats que permeten diferenciar el significat.

Català: el que / el que
Anglès: what / the one (that)
Francès: ce que / celui que
Occità: çò que / lo que
Castellà: lo que / el que
Alemany: was / der den/der

Amb això vull fer notar que el fet que els catalans trobin molest tenir aquesta ambigüitat no ha de ser per força conseqüència de la influència castellana, ja que el castellà no és l'única llengua que no té l'ambigüitat. A més, és interessant que dues llengües properes com l'occità i el francès tampoc no la tenen.
I això no és tot: antigament el català tenia una solució semblant a l'occità i el francès: "ço que". Així doncs, tenir aqueixa exactitud de significat no és res impropi del català. I costa de creure que l'evolució natural de la llengua hagués portat a perdre-ho, quan, per exemple, va portar a diferenciar l'antic pronom feble "lo" en "lo" masculí i "ho" neutre.

Per què hom ha prohibit el "lo" neutre.
Hom ha vist que antigament només hi havia un determinant (i no dos) per als substantius masculins, que és "lo" quan comencen amb consonant i "l" quan comenen amb vocal o la paraula anterior acaba en vocal. Així mateix, forma les combinacions "del", "al" i "pel".
El "lo" era el determinant dels substantius masculins, de la mateixa manera que avui dia és "el". Això, sumat al fet que "el" és una evolució fonètica del "lo", ha fet pensar que "lo" és un determinant masculí.
Aleshores, com que antigament hi havia la forma "lo que" en frases com "això és lo que vols", hom ha pensat que el determinant "lo" podia servir eventualment com a neutre. Així doncs, han pensat que atès que avui dia el determinant masculí és "el", la manera correcta ha de ser "això és el que vols", i que fer servir "lo" en aquest cas és un castellanisme (si no és que es tracta d'un dialecte que faci servir el "lo" amb substantius masculins).
Però aquest raonament s'ha fet sobre un supòsit erroni, perquè, i això és la clau de volta de tot plegat, el "lo" antic no era un determinant masculí que eventualment servia de neutre sinó que era un determinant neutre. Cert que es feia servir amb substantius masculins però això és perquè no hi havia un substantiu masculí.

Per què dic que "lo" era neutre i no masculí.
Agafem per exemple el Tirant Lo Blanch perquè és el cas que més he investigat. Hi ha uns quants centenars de casos de "lo que". M'he dedicat a repassar-los un a un i he vist que en tots, el "lo" és neutre. Quan ha de ser masculí, només hi ha la forma "aquell que" (uns 40 casos). És molt interessant veure que en el femení hi ha "la que" (uns 20 casos) i "aquella que" (uns 20 més). Així mateix, per al plural s'alternen les formes "aquells que" i "los que", i "aquelles que" i "les que".
Exemple de "lo" neutre: "Lo Rei tingué per molt bo lo que l'ermià havia dit".
Per què no hi ha cap cas de "lo que" masculí? Doncs perquè hom l'entenia com a neutre i fer-lo servir de masculí hauria confós el lector. Així doncs, antigament no existia la confusió que hi ha actualment amb "el que", que tant pot ser masculí com neutre. Si hom hagués volgut copiar el sistema antic, original, genuïnament català però amb el determinant "el", el mínim que havia d'haver fet és prohibir explicitament fer servir la forma "el que" com a masculí, de manera que no pogués existir la confusió. Això, però, no hauria deixat de ser un invent innecessari, si, tal com jo crec, el "lo" neutre actual no és cap castellanisme.
M'he dedicat a comprovar centenars de casos de "lo que" en texts antics i no he trobat cap cas en què "lo" fos masculí. Si n'hi ha cap, és un cas raríssim.
El "lo" també es feia servir amb adjectius neutres per a expressar idees abstractes. Per exemple, Llull va dir "per 50 ningú no deu escriure sino lo ver del que ha vist" (quant al "del que", cal tenir en compte que l'article no és un "el" masculí sinó un "lo" neutre que forma la combinació "del").
Cal dir que el "lo" també servia amb adjectius masculins (per exemple, podien dir "lo petit" com modernament diríem "el petit") però aquest cas és molt menys freqüent que el "lo" amb adjectius neutres, cosa que és una altra prova del caràcter neutre del "lo", i no pas masculí.

Un català antic no tenia el problema de la confusió de gèneres neutre i masculí que té un català normatiu modern.
Quan un català normatiu modern diu "agafa el que vulguis", no deixa clar si està dient "agafa les coses que vulguis" o "agafa el martell que vulguis" (un martell o qualsevol altra cosa de gènere masculí).
En canvi, quan un català antic deia "agafa lo que vulguis" és ben segur que volia dir "agafa les coses que vulguis". Si hagués volgut dir "agafa el martell que vulguis", hauria dit "agafa aquell que vulguis" o simplement "agafa lo martell que vulguis". No hi havia cap ambigüitat en absolut.
Així mateix, una cosa tan ambigua en català normatiu actual com "tu paga't el teu", no hauria representat cap problema per a un català antic: ell hauria dit "tu paga't lo teu" si parlés de quelcom inconcret i hauria dit "tu paga't lo teu sopar" per referir-se a una cosa concreta com un "sopar". També podria haver dit "lo teu" si quedés molt clar que es referia al sopar: "jo em pago lo meu sopar i tu lo teu", però com he dit, aquest és un cas rar.
Es podria argumentar que el fet que existissin les formes "ço del teu", etc, és degut al fet que "lo" era masculí i que el "ço" era per a expressar el neutre, però jo no crec que sigui així perquè aquestes formes idiomàtiques només eren (crec) per a referir-se a propietats patrimonials com terres, cases, etc (d'aquí vénen les formes balears "son" que volen dir "la propietat d'en" i són una contracció de "ço d'en"). A més, l'únic adjectiu amb què es podia combinar "ço" era el possessiu.
Un català antic, si tenia cap petit problema d'ambigüitat, aquest era expressar el masculí, mentre que un català modern té el problema, i molt freqüent i de vegades de difícil solució, d'expressar el neutre. Així doncs, el "el" del català normatiu actual no és una versió simplement fonèticament diferent del "lo" antic, sinó que és un pur invent artificial.

El "lo" neutre sempre ha existit en el català. Com pot ser, llavors, un castellanisme?
Com he demostrat, el "lo" era neutre en l'antiguitat.
No sé fins quan el "lo" es va fer servir amb substantius masculins en el dialecte oriental, però em sona que va ser substituït per "el" durant el segle XIX.
He trobat un escriptor que a l'obra "Sanch Nova" de 1904 justifica l'ús del "lo" neutre perquè, segons ell, gairebé tothom a Catalunya el fa servir. I jo suposo que aquells qui no el feien servir era per a cenyir-se a la norma, o més aviat a la "moda" dels literats, ja que la norma d'en Fabra és d'aquell mateix any. Concretament diu "L'article el quan va davant de masculí, reservant l'article lo pera quan va davant de neutre ò de paraula que substituheix al nom (exemple: lo bo del cas, lo més fèrtil de tot el país), perque aixís se diu en nostres encontrades y en casi tot Catalunya".
Així doncs, si el "lo" amb substantius (usat per tant també en casos de neutre, com sempre s'havia fet) es va perdre durant el segle XIX, i a començament del XX gairebé tothom feia servir el "lo" neutre, gairebé podem assegurar que aquest "lo" neutre no s'ha deixat de dir mai (seria molt estrany que l'haguessin perdut i l'haguessin tornat a recuperar en qüestió de pocs anys). És més: el gruix dels catalanoparlants l'han dit sempre, des de l'inici de la nostra llengua fins als nostres dies. Com podem dir, llavors, que això és impropi del català? A mi em sembla una afirmació absurda. I encara diria més: si hi hagués ací un castellanisme, aquest seria el "el" masculí exclusiu, ja que aquesta és la novetat, la qual coincideix amb el castellà. Ara bé, que consti que no dic de cap manera que sigui un castellanisme, car la seva aparició és perfectament explicable com a una evolució fonètica de "lo".
És important saber també que a la Catalunya Nord, hom diferencia els gèneres masculí i neutre amb "el" i "lo". Si aquesta part de Catalunya va passar a formar part de França segles abans que hom deixés de fer servir el "lo" amb substantius masculins, és que van aprendre a fer aquesta diferenciació sense influència castellana, com a una evolució natural del català. I ho van aprendre a fer ells sols, perquè del francès no pot haver vingut, ja que no hi existeix. Dubto també, que ho hagin après dels catalans del sud perquè el seu català és molt característic, cosa que em fa pensar que s'ha mantignut prou separat del nostre.

Explicació de com els catalans han creat determinants diferenciats per al neutre i el masculí.
Lo fàcil és pensar que si abans hi havia un sol article, ara només n'hi hauria d'haver un, i que si n'hi ha dos és que un d'ells l'hem tret del castellà. Bé, jo crec que l'aparició d'un article nou (que com he explicat hauria de ser el masculí i no el neutre) és perfectament explicable per l'evolució natural de la sintaxi catalana.
La cosa va així: molt antigament hom feia servir les formes "aquell que" per al masculí i "ço que" per al neutre, d'una manera semblant al francès actual. Ací la qüestió és que es feien servir pronoms ("aquell" i "ço") en comptes d'articles, com es fa principalment en l'actualitat.
Amb el temps, la tendència va ser a fer servir articles. Ara bé, com que només hi havia un article ("lo"), no es van poder cobrir els dos casos masculí i neutre. I el "lo" va servir per al neutre. Per què? Doncs per començar, perquè ja era neutre (com demostra el "lo ver" d'en Ramon Llull), segurament perquè venia del neutre llatí "illud". Aquest ús neutre es va veure reforçat perquè el 90% (per dir un nombre) de casos en què cal un "lo que" són neutres, tal com es pot comprovar al Tirant, en què hi ha centenars de casos de "lo que" neutre i només una quarantena de "aquell que" masculí. Si la "moda" és fer servir determinants i no pronoms, és fàcil que el determinant "lo" es reservi per a la gran majoria de casos, de manera que la forma "antiquada" "aquell que" quedi només per als pocs casos en què no hi hagi més remei.
Si haguessin fet lo contrari, és a dir, fer servir "ço que" per al neutre i "lo que" per al masculí, es trobarien que a la majoria de casos estarien fent servir la manera antiquada. De fet, això és lo que ha fet l'occità, però els occitans han fet "trampa": han convertit el seu "çò" en un article. La prova d'això és que el fan servir sense problemes amb adjectius. Així doncs, poden dir "çò mieu" allà on un català modern no normatiu diu "lo meu", i això també els serveix per a qualsevol altre adjectiu.
És interessant el cas de l'occità, perquè ha trobat una solució totalment paral·lela a la castellana en la qüestió de l'article neutre i masculí: el "lo" castellà és és el "çò" occità i el "el" castellà és el "lo" occità (no parlo pas del "lo" intensiu castellà, que consti). Si l'occità ha trobat aquesta solució, per què no l'hauríem hagut de trobar els catalans? Essent unes llengües tan properes, hauríen de tenir un geni semblant i hauríen de poder trobar solucions semblants. I de fet, és ben cert que el català l'ha trobada, només que la norma l'ha prohibida.
Bé doncs, ja tenim el "lo" neutre. Aquesta és la situació que es pot observar a Tirant Lo Blanch. Però encara no hi ha el "el" masculí. Això comporta dos problemes: per una banda, cal fer servir la forma "aquell que" que és antiquada i que no és coherent amb les formes "la que", "los que" i "les que". Per una altra banda, hi ha al problema d'expressar el masculí amb adjectius, ja que si fem servir el "lo" ("lo petit") es confon amb el neutre, i si volem evitar la confusió hem de repetir el substantiu ("lo gos petit"). Aquesta mena de problemes havien de molestar els parlants i, cosa no gens rara, devien buscar-hi una solució. Tenint un determinant "lo" que sovint era "l" que fàcilment podia donar lloc a "el" (com està acceptat per la filologia), i que era neutre però que eventualment servia de masculí (amb substantius masculins, i amb adjectius i complements del nom substantivats masculins), no sembla gens estrany que els parlants tinguessin una tendència a reservar el "lo" per al neutre, mentre que reservaven "l" o "el" per al masculí.
Que reservessin el "lo" per al neutre devia ser conseqüència, principalment, del fet que la O devia donar la idea de neutresa, ja que les poques paraules neutres que ens queden del llatí, totes acaben en O: "ço", "açò", "això", "allò" i "ho". A més, en català són rares les paraules masculines que acaben en O. A part d'això hi havia la gran freqüència d'ocurrències de "lo que" (és quelcom que apareix molt sovint en la parla, sobretot en el parlar familiar), que devia ser un recordatori constant i un reforç del significat neutre del "lo" (en aquest cas cal mantenir gairebé sempre la forma "lo" perquè "que" comença per consonant, i només en els pocs casos de "del que", "al que", etc, no es conservava la O).
Bé, doncs com que tenim "lo" com a neutre, en el moment que apareix "el", aquest passa a ser masculí, i es reforça com a masculí per la seva semblança amb "aquell" i "ell". Aquesta distinció s'hauria escampat i assentat ràpidament entre els parlants de la mateixa manera que havia passat anteriorment en el cas dels pronoms febles "lo" i "ho". Perquè és molt còmode i útil distingir el masculí i el neutre. Per això i no pas per influència castellana. Pot ser que en algun racó tots els "lo" passessin a ser "el" com diu la norma? Pot ser, per què no? Qui sap. Però hem de fer normativa una forma minoritària i poc útil? Jo crec que no.
Ara ja tenim un determinant masculí i un de neutre, però que consti que la novetat és el masculí (i, per tant, lo únic susceptible de ser un castellanisme), perquè el neutre ("lo") sempre havia existit.

És natural un "lo" davant de vocal?
Des del moment que tenim determinants diferenciats segons el gènere, en el cas del neutre s'ha de mantenir la forma "lo" en tots els casos (i així ho fan els parlants): davant de mot començat per vocal, malgrat que un català antic hauria dit servir "l", i també en les combinacions "de lo", "a lo" i "per lo", malgrat que un català antic hauria fet servir "del", "al" i "pel".
Podem pensar que mantenir la forma "lo" és una prova de la influència castellana. Bé, primer de tot, cal saber que els parlants antics no eren tan estrictes com els actuals en aquest aspecte. Ni tant sols amb els subtantius masculins. Així, es podia donar el cas d'un "lo" seguit de substantiu començat per vocal. Fins i tot, podria ser (no ho he comprovat i necessitaria un estudi molt profund) que hi hagués una certa tendència a mantenir més sovint el "lo" en els casos neutres, perquè, com ja he dit, potser la O suggeria neutresa.
Un exemple del segle XV, en què es veu això de què parlo: "Vostra letra de creença havem rebuda e lo explicat per mossen Pere...". Qui sap si el fet de mantenir el "lo" quan fonèticament no tocava era per a remarcar que era neutre. Noteu que aquesta mena de construcció amb participi és prohibida a la normativa. La pregunta que ens hem de fer és: podem prohibir una forma que existent al segle XV i que s'ha fet servir sempre? Com podem dir que és un castellanisme?
En cas que la vocal que seguia "lo" fos una O o una U, tampoc no hi hauria problema, car vocals iguals en contacte no són res d'estrany en el català. Per exemple podem dir "li interessa". Per tant, hauríem de poder dir "lo únic".
Més casos de "lo" amb participi. Del segle XV també: "Donzella, jo no vinch trist per rependre lo fet per vos, com nobla cosa sia". Dos més d'Ausiàs March: "Lo tot és poch ço per què treballam, puix, conseguint, lo voler fart no és; en lo volgut lo defalt no és pres...". Ausiàs March feia castellanismes? Jo no m'ho crec.

El francès pot haver ajudat a definir la norma.
Què passava durant la Renaixença? Doncs que hi havia molt de filofrancesisme, si no m'erro. No m'estranyaria que veient que el francès no té dos articles diferents per al masculí i el neutre, hom decidís sense pensar-hi gaire que el català més pur tampoc no en podia tenir. A més, potser van relacionar d'una manera bastant lleugera el "le" francès amb el "el" català, per la seva semblança, quan en realitat no són la mateixa paraula, perquè el "le" francès és exactament l'antic "lo" (que en francès també devia ser neutre, tot i que no d'una manera tan clara com el català perquè en el 90% dels casos ja ho solucionen amb "ce" que ve de l'antic "ço"), mentre que el "el" català no és l'antic "lo", tot i que provingui d'aquest, perquè és masculí exclusiu (malgrat la norma hagi forçat que sigui neutre també).
El fet és que el francès no ha necessitat tenir dos articles diferenciats perquè, com he dit, ja soluciona el 90% dels casos amb "ce que". I el 10% restant gairebé sempre els pot solucionar amb l'expressió "ce qu'est". Així, si hi ha confusió amb "le mien", pot dir "ce qu'est mien" per al neutre i "celui qu'est mien" per al masculí.

El neutre sintàctic no és res d'estrany en el català.
Hom ha afirmat que el gènere neutre és quelcom impropi en el català. Alguns fins i tot han volgut trobar explicacions d'això en la manera de pensar dels catalans. Jo he arribat a veure l'afirmació que no tenim "lo" neutre a causa del caràcter mercader i treballador dels catalans, contraposant-ho amb el caràcter més tancat i filosofador dels castellans (ja voldrien ells tenir algú com en Ramon Llull), i donat que el "lo" neutre serveix per a explicar realitats abstractes doncs bé... per això ells el tenen i nosaltres no. Només és un exemple per a mostrar la mena de bestieses que hi ha entorn del "lo" neutre. Hom cerca qualsevol excusa abans que pensar en la possibilitat que sigui català. És un tema gairebé tabú.
Bé, doncs aquests que pensen això, no s'han fixat mai en el fet que el català té un pronom feble neutre exclusiu que el castellà i el francès no tenen? Em refereixo a "ho", és clar.
Jo crec que si el castellà tingués un "ho", ara no existiria en el català normatiu, perquè haurien mirat texts antics i haurien vist que antigament no existia en català o era rar; llavors haurien mirat el francès i haurien vist que no el té. Conclusió ràpida: és un castellanisme. I l'haurien eliminat.
El fet que "ho" fos inexistent o rar en l'antiguitat però que s'acabés estenent al 100% dels parlants, fins al punt que la frase "això, el saps" només la pot dir algú com en Montilla, em fa pensar que en el cas que hagués aparegut un article ("el" masculí) que permetés diferenciar els gèneres masculí i neutre, això s'hauria estès també ràpidament (tots sabem els problemes que tenim quan intentem parlar sense el "lo" neutre). Si no fos per la norma, la frase "això és el que vols" ens sonaria igual de malament que "això, el saps". I de fet, ens hi sona: jo mateix vaig fer una enquesta amb resultats ben clars: 2/3 dels parlants troben molest prescindir del "lo".

El cas dels dialectes que fan servir "lo" com a determinant de substantius.
He investigat una mica sobre quina és la manera com els parlants d'aqueixos dialectes eviten les ambigüitats entre el genere masculí i neutre. Bé, el cas és que realment molts no fan cap diferència perquè fan servir sempre el "lo", a diferència de lo que ocorre a Tirant Lo Blanch. És a dir, fan servir "lo que" per a ambdós gèneres i, per tant, tenen el mateix problema que el català normatiu, que té "el que" per a ambdós gèneres (a Tirant Lo Blanch es fa servir "lo que" i "aquell que").
Ara bé, no es tracta pas de casos comparables. Per començar, en aquest cas és natural: els parlants han acabat dient "lo que" on antigament deien "aquell que", per coherència amb "la que", "los que" i "les que". En segon lloc, donat el caràcter neutre de "lo", i donat que el 90% (com he dit abans, és un càlcul a ull) de casos de "lo que" són neutres, tenim que els parlants només poden trobar forçat el 10% restant de casos de "lo que" (els masculins). Per a desfer ambigüitats poden dir "aquell que", que és la forma "de sempre". En canvi, els catalans normatius troben forçat el 90% de casos i només troben naturals el 10% de casos en què "el que" és masculí. Per a desfer ambigüitats tenen "allò que", que jo diria que és una forma inexistent en texts antics (allà és "ço que") menys que hom es refereixi a quelcom que es troba a certa distància ("allò que veus allà"). Per tant, "allò que" també pot sonar forçat perquè deu ser artificial.
Això no és tot: en certes varietats d'aquests dialectes hom ha trobat maneres de desfer l'ambigüitat. Sembla ser que al Priorat, alhora que hom fa servir "lo" amb substantius masculins, amb adjectius només el fa servir quan és neutre, mentre que fa servir "el" quan és masculí. Així mateix, només fan servir "lo que" en el neutre alhora que tenen "el que" per al masculí.
També he sabut que pel nord tenen "lo que" per al neutre, mentre que tenen "lo quin" per al masculí. Pot semblar una cosa molt estranya però no ho és gens enn absolut: molts catalans orientals segueixen aquesta lògica però a l'inrevés. Així, com que ells tenen el problema en l'especificació del neutre, diuen "el què" ("què" és la versió neutra de "quin") per al neutre, alhora que mantenen "el que" per al masdculí. Molts ho fan sense adonar-se'n, però altres se n'han adonat i no és difícil veure aquesta distinció escrita. De fet en Fabra ja en va parlar i no ho va considerar incorrecte. El fet és que no és cap cosa gaire estranya en el català: és fer servir un pronom interrogatiu com a pronom de relatiu, que és una cosa que existeix i és normativa: fer servir el pronom interrogatiu "qui" en comptes de "que" quan es tracta de persones. Exemple: "el qui vulgui preguntar, que pregunti".
En tot cas, es tracta de formes dialectals que no haurien de ser normatives perquè són pedaços per a solucionar l'ambigüitat de gèneres (i no serveixen per als adjectius). La solució normativa hauria de ser diferenciar amb "lo" i "el".

La falta del "lo" ha obligat a fer invents antinaturals.
La creença que el "lo" és un castellanisme ha portat a fer servir formes que no han existit mai en català ni en llengües properes. Jo em pregunto: què és pitjor? Fer servir quelcom que tothom diu però sospitós (per a mi no és sospitós) de ser castellà, o fer fervir quelcom que no diu ningú ni ha dit mai ningú perquè és un invent?
En primer lloc tenim "allò que" quan no parlem de quelcom llunyà. Això no existeix. No trobarem mai en un text antic quelcom com "fes allò que vulguis". Jo almenys no ho he vist mai. Hom hauria dit "fes ço/lo que vulguis". Hom ha argumentat que és que "ço" vol dir "allò". No: "allò" indica quelcom llunyà (literalment o en sentit figurat), mentre que "ço" no indica cap distància. Sí que ha existit en el passat una cosa com "allò que veus" referint-se a quelcom llunyà. Així mateix, amb "això que" (una altra solució proposada per a evitar el "lo") tenim el mateix problema. És perfectament convenient si ens referim a quelcom que es troba a prop, però no és gens convenient dir "fes això que vulguis".
En segon lloc, tenim "allò" amb adjectius per a definir realitats abstractes. Per exemple "allò real". Bé, això tampoc no ho trobarem en texts antics ni en llengües properes a la nostra. Fins i tot, jo crec que hauria de ser considerat agramatical. Com he dit, en Llull deia "lo ver". En Llull feia castellanismes? No pas. Estaríem arreglats si en fes. Aquesta estructura només pot servir, de nou, quan ens referim a quelcom llunyà. Per exemple, és perfectament correcte i convenient dir "allò groc de l'arbre és una llimona". Per a referir-nos a realitats abstractes amb adjectius (i també complements del nom) hauria de valer només el determinant "lo" (tot i que en algun cas que dónes una idea figurada de distància potser també valdria "allò").

La norma ha prohibit el "lo" neutre, però sorprenentment ha permès el "lo" intensiu castellà en certs casos.
Trobo molt contradictòri que alhora que es prohibeix quelcom com el "lo" neutre que és perfectament coherent amb la sintaxi catalana i occitana, es permeti el "lo" intensiu que tot i que podria ser català, lo més probable és que vingui del castellà. Això sí, canviat per "el". O sigui, podríem dir, disfressat de català.
Estic parlant de casos com "treballa més del que pot", que dit vulgarment és "treballa més de lo que pot". Aquest "lo" és intensiu. Això queda perfectament demostrat en el fet que "poder" no és transitiu. I si és un "lo" intensiu, és que és el mateix "lo" de la frase "mira lo gros que és". En primer lloc, per què la norma permet la primera frase però prohibeix la segona? Doncs no ho sé gaire, però no em sembla gens lògic. En segon lloc, aquest ús del "lo" (o "el", tant és) és castellà. En català s'hauria de dir com en francès: "treballa més que (no) pot", essent el "no" opcional, com en francès. La norma només contempla la frase amb el "no", cosa que deu haver fet que tingui poc èxit, ja que li dóna un aire molt idiomàtic i antiquat. El fet però és que la gent gran de Catalunya ho diu amb el "no" o sense, indistintament. Per exemple, un avi em va dir "vius més bé que vols". És la mateixa situació que el "no" de "és més gran que no jo", el qual és opcional i realment poc freqüent.

Possible solució per a la caiguda de preposició.

El català normatiu té una norma que diu que no hi pot haver la conjunció que després d'una preposició feble (a, de , en, per, per a). Per exemple, no podem dir "des de que m'ho vas dir", "em refereixo a que ell ho sap", "en tinc prou amb que m'ho guardis", etc.

Fins aquí no res d'estrany, car la norma també existeix en francès, occità i italià (fins i tot podem dir que en anglès també existeix, salvant les distàncies, només que en anglès la norma afecta totes les preposicions i no només una part). La solució normativa per a aquests casos és simplement treure la preposició. Per això la norma s'anomena "caiguda de preposició". Les frases anteriors serien doncs "des que m'ho vas dir", "em refereixo que ell ho sap", "en tinc prou que m'ho guardis".

Ara bé, poca gent segueix aquesta norma. I per què? Doncs jo crec que perquè és una norma mig inventada pels lingüistes i perquè és estranya. El fet és que no és lògic que traguem les preposicions perquè les preposicions hi són per algun motiu. Tenen un significat. No és gens apropiat simplement treure-les. I és un sistema inexistent en les llengües que he anomenat. Bé, això cal matisar-ho: sí que existeix en el cas de la preposició de (el seu equivalent en aquests idiomes, vaja). Així, no estarem fent cap cosa rara si diem "des que m'ho vas dir", "el fet que ho sàpigues", "la idea que l'univers és infinit", etc. En canvi, traient les altres preposicions, sí que fem una cosa rara. I treure de en certs casos també és rar: per exemple "depèn de que els sembli bé" (la frase no és correcta ni amb de ni sense).

Aquests idiomes tenen sistemes per a poder seguir posant la preposició sense saltar-se la prohibició d'anar seguida de que. En català, però, hom ha de canviar la frase (cosa típica amb el català). Molt sovint n'hi ha prou amb posar el fet entre la preposició i la conjunció. En altres casos, però, la cosa es complica, i un ha de parar d'escriure uns moments i pensar-se una estratègia. Com he dit, aquesta norma és mig inventada pels lingüistes perquè si bé és cert que en alguns casos es pot trobar en el català, això no és extensible a tots els casos.

És interessant el cas de la preposició per: aquest cas no segueix la mateixa norma que amb les altres preposicions. Així, hom no fa caure per sinó que fa servir la conjunció perquè en comptes de per que. Fixeu-vos que la segona E es pronuncia diferent en cada cas. És important aquest fet.

Resulta curiós que molts castellanoparlants diuen per que en comptes de perquè quan parlen català. I per què passa? Doncs perquè en el seu idioma realment diuen "por que", malgrat ho escriguin junt. Llavors inconscientment diuen "per que" en català, la qual combinació no és possible.

El funcionament del català en aquest punt és el següent: quan un pregunta "per què?" està preguntant "per quina cosa?". Llavors la resposta pot ser "per això" ("per aqueixa cosa"). En comptes d'això podem dir tot una frase subordinada. Per tant, seria "per que tu ho dius", però això no és permès perquè hi ha una preposició feble abans de que. La solució és fer servir la conjunció perquè. És interessant adonar-se que també podríem dir "per ço que tu ho dius", que literalment és "per la cosa que tu ho dius".

Per què explico tot això? Doncs perquè segurament, molts catalans segueixen la mateixa lògica amb les altres preposicions febles. Així, realment no diuen "em refereixo a que ell ho sap", "en tinc prou amb que m'ho guardis", perquè no fan la E de que vocal neutra, sinó que diuen "em refereixo aquè ell ho sap", "en tinc prou ambquè m'ho guardis". Això es veu en el fet que pronuncien la E oberta. Si fan la E oberta, és que no ho consideren una preposició seguida d'una conjunció, cosa que no tindria cap sentit perquè què no pot ser una conjunció (la conjunció és que), sinó que ho consideren una sola conjunció (per això ho escric junt), exactament tal com passa amb perquè. I això ho demostra el fet que amb les preposicions fortes sí que és una vocal neutra. Així, hom sí que diu "sense que", "sobre que", "entre que", etc. És important aquesta diferència entre les preposicions febles i fortes perquè demostra que els catalans les diferenciem inconscientment, cosa que no passa amb el castellà. Així doncs, no es tracta d'un castellanisme. Aquest el punt important. És una solució totalment catalana. I la gent ja la fa servir, cosa que no passa amb la solució normativa. I és una solució molt més útil i lògica, a part que és perfectament coherent amb una cosa totalment normativa com és perquè.

Ens podem fer la pregunta de per què perquè és normatiu i aquè, enquè, dequè, ambquè, no ho són. Doncs això és perquè perquè existeix en texts antics, mentre que les altres formes, no. Això és perquè antigament hom deia a ço que, en ço que, etc (i també per ço que). Suposo que el motiu que no seguissin la mateixa lògica de perquè, és que la necessitat del seu ús era infreqüent. En canvi, la gran freqüència d'ús de perquè justificava més la seva existència ja que és més curt que per ço que. Això si és que no hi ha una raó sintàctica que jo no sóc capaç de veure. Però el cas és que la gent diu aquè, enquè, dequè, ambquè i per a mi això és motiu suficient, un cop queda clar que no és un castellanisme, per a considerar-ho una solució vàlida. En tot cas, és molt més útil i sona molt més bé que fer caure la preposició, que és una cosa que no arrelarà mai entre els parlants. És una norma tan antinatural que és un error bastant freqüent en diaris i altres publicacions. És que, com he dit, les preposicions hi són per un motiu i no és qüestió de treure-les. I menys quan no ho fa cap altra llengua (excepte, com he dit, amb la preposició de, en molts casos).

Així doncs, jo proposo simplement fer norma la manera com parlen els catalans i escriure-ho d'acord amb això, és a dir, amb conjuncions formades per una preposició feble i què. Així tindrem aquè, enquè (s'hauria de pronunciar com engquè donat que és una sola paraula), ambquè, dequè, perquè i, per què no, també per aquè (si és norma el per a que la gent no diu, majoritàriament, també hauria de ser-ho per aquè que tampoc no es diu majoritàriament, però hem de ser coherents).

Exemples:

Estem parlant dequè volem muntar una empresa.
M'he acostumat aquè em portin amb cotxe.
El meu futur depèn dequè acabi aquesta feina avui.
La missió consisteix enquè els bombarders destrueixin l'objectiu.
En tinc prou ambquè la rentadora funcioni.
Això no té res a veure ambquè siguin així.
Està il·lusionat ambquè el seu cosí el visiti.
És massa gros per aquè hi càpiga.

Caldria vigilar perquè en alguns casos ha d'anar separat, car és una preposició i un pronom relatiu i no té res a veure amb tot això. Per exemple "el martell amb què piques és massa petit".

I cal no oblidar que també hi ha la solució "antiga": a ço que, per ço que, en ço que, etc (més informació ací). Aquesta em sembla més clara des d'un punt de vista sintàctic. I la trobo més apropiada per a un registre culte. Però qualsevol de les dues solucions és millor, més natural i més internacional que la caiguda de preposició.

Per acabar, dir que amb aquells casos en què sí que és natural i català fer caure la preposició de, la norma actual és perfecta. Exemples: "des que m'ho vas dir" (fixeu-vos que en aquest cas hom sovint diu des de que i no mai des dequè, cosa que demostra que és un castellanisme), "el fet que ho diguis" (ídem), "després que hi anessis" (ídem), etc.

I lo mateix amb alguns altres casos amb altres preposicions, en què molt pocs catalans dirien la preposició, cosa que fa pensar que dir-la és influència castellana. Per exemple "insisteixo que ho facis", "confio que ho faran", etc.

L'omissió indeguda del "no".

En Fabra va dir, amb molt d'encert, que en una oració negativa cal no ometre mai el mot "no" (excepte quan la negació es fa amb "ni" o "poc que"). Per exemple, ell no hauria considerat correcta la frase "ningú ho sap", ja que la forma correcta és "ningú no ho sap".

Així mateix, en Fabra considerava obligatori posar el "no" en altres casos. Per exemple, a "has vingut per no res" o a "és bo i no gens picant".

Però l'IEC ha optat per un català més "light" i ha considerat aquests "no" opcionals. Resultat: hom ha dit "si és opcional, per què posar-lo?" i així és com ha desaparegut virtualment del català parlat i escrit. Així, les frases negatives en català s'han convertit en una còpia exacta de les castellanes: "nadie lo sabe" és "ningú ho sap", i "has venido por nada" és "has vingut per res".

I no només és una còpia del castellà, sinó que també és il·lògic. I això no és tot: un cop ens estalviem el "no", frases catalaníssimes com "en saps res?" o "si veus ningú, fes-lo fora" perden tot el sentit. Així mateix, tampoc no tenen cap lògica expressions com "abans que ningú", "més que res", "més que mai", etc.

En Fabra, però, va fallar en una cosa: així com va contemplar i fer norma les formes "no gens" i "no res", no va contemplar les formes "no cap", "no mai" i "no ningú", la qual cosa va fer que el sistema no quedés rodó i sòlid, i això, juntament amb la influència castellana, ha fet que hom hagi optat pel sistema castellà el qual no és lògic, però a la seva manera és més coherent. I per què en Fabra no les va contemplar? Doncs perquè eren inexistents o rares en el català oriental (les males llengües diuen que en Fabra era centralista lingüístic, o potser és que simplement desconeixia l'existència d'aquestes formes). Ara bé, en el català occidental existeixen en àmplies àrees i en el català oriental també havien existit en el passat. Si no, com és que tenim l'expressió "ser un no ningú" que significa "ser una persona de poc valor"? Això no és res d'estrany en absolut: és la mateixa lògica exacta que "ha arribat en un no res". Així mateix, el diccionari Alcover-Moll defineix "ningú" com "no cap persona" (realment, "ningú" hauria de ser "cap persona" però aquest diccionari accepta tots els usos dels parlants i és ben cert que "ningú" significa "no cap persona" per a molts parlants).

El problema de tot plegat, és que hom no ha entès el funcionament del sistema. La prova és que hom afirma que una frase com "mai no ho faré" és una doble negació o una concordança, quan no és cap d'aquestes dues coses. Aquesta creença fa que hom cregui que són frases il·lògiques o que el "no" hi és sobrer, però en realitat, és sense el "no" que són il·lògiques.

Posant aquest "no" en totes les expressions negatives, el català esdevé absolutament lògic en aquest punt. Fins i tot més que l'anglès, com explicaré un altre dia. No hi ha gaires idiomes que siguin així, però entre ells hi ha els de més cultura: anglès, alemany, llatí clàssic, bé, i gairebé tots els idiomes germànics.

Exemples de frases negatives absolutament lògiques (amb negreta, els "no" que habitualment s'ometen i que el castellà no té):

-En saps res?
-No, no res.

-Tens cap gat?
-No, no cap.

-Tens gens d'aigua?
-No, no gens.

-Has vist ningú?
-No, no ningú.

Ningú no ho sap (no és altra cosa que "no ho sap ningú" amb l'ordre canviat. Per què canviar l'ordre hauria de fer que traguéssim el "no"?)

Res no li fa por.

Mai no ho diré ("no ho diré mai" amb l'ordre canviat).

Enlloc no n'he vistos (ídem).

O tots o no cap.

Quasi no res d'això ens serà útil (el motiu per què "quasi res d'això no..." no és lògic ni convenient està explicat a l'article de l'enllaç del final del text).

Gairebé no ningú coneix el secret (ídem).

Els óssos pràcticament no mai es deixen veure per l'home (ídem).

Lògica pura. Ací hi ha un article molt més detallat.