El català té una raresa sintàctica.
Per començar faig notar que el català (el normatiu, només) té un problema que unes quantes llengües importants no tenen, que és l'ambigüitat de la forma "el que". Així, on un català diu "el que", aquestes llengües tenen dues possibilitats que permeten diferenciar el significat.
Català: el que / el que
Anglès: what / the one (that)
Francès: ce que / celui que
Occità: çò que / lo que
Castellà: lo que / el que
Alemany: was / der den/der
Amb això vull fer notar que el fet que els catalans trobin molest tenir aquesta ambigüitat no ha de ser per força conseqüència de la influència castellana, ja que el castellà no és l'única llengua que no té l'ambigüitat. A més, és interessant que dues llengües properes com l'occità i el francès tampoc no la tenen.
I això no és tot: antigament el català tenia una solució semblant a l'occità i el francès: "ço que". Així doncs, tenir aqueixa exactitud de significat no és res impropi del català. I costa de creure que l'evolució natural de la llengua hagués portat a perdre-ho, quan, per exemple, va portar a diferenciar l'antic pronom feble "lo" en "lo" masculí i "ho" neutre.
Per què hom ha prohibit el "lo" neutre.
Hom ha vist que antigament només hi havia un determinant (i no dos) per als substantius masculins, que és "lo" quan comencen amb consonant i "l" quan comenen amb vocal o la paraula anterior acaba en vocal. Així mateix, forma les combinacions "del", "al" i "pel".
El "lo" era el determinant dels substantius masculins, de la mateixa manera que avui dia és "el". Això, sumat al fet que "el" és una evolució fonètica del "lo", ha fet pensar que "lo" és un determinant masculí.
Aleshores, com que antigament hi havia la forma "lo que" en frases com "això és lo que vols", hom ha pensat que el determinant "lo" podia servir eventualment com a neutre. Així doncs, han pensat que atès que avui dia el determinant masculí és "el", la manera correcta ha de ser "això és el que vols", i que fer servir "lo" en aquest cas és un castellanisme (si no és que es tracta d'un dialecte que faci servir el "lo" amb substantius masculins).
Però aquest raonament s'ha fet sobre un supòsit erroni, perquè, i això és la clau de volta de tot plegat, el "lo" antic no era un determinant masculí que eventualment servia de neutre sinó que era un determinant neutre. Cert que es feia servir amb substantius masculins però això és perquè no hi havia un substantiu masculí.
Per què dic que "lo" era neutre i no masculí.
Agafem per exemple el Tirant Lo Blanch perquè és el cas que més he investigat. Hi ha uns quants centenars de casos de "lo que". M'he dedicat a repassar-los un a un i he vist que en tots, el "lo" és neutre. Quan ha de ser masculí, només hi ha la forma "aquell que" (uns 40 casos). És molt interessant veure que en el femení hi ha "la que" (uns 20 casos) i "aquella que" (uns 20 més). Així mateix, per al plural s'alternen les formes "aquells que" i "los que", i "aquelles que" i "les que".
Exemple de "lo" neutre: "Lo Rei tingué per molt bo lo que l'ermià havia dit".
Per què no hi ha cap cas de "lo que" masculí? Doncs perquè hom l'entenia com a neutre i fer-lo servir de masculí hauria confós el lector. Així doncs, antigament no existia la confusió que hi ha actualment amb "el que", que tant pot ser masculí com neutre. Si hom hagués volgut copiar el sistema antic, original, genuïnament català però amb el determinant "el", el mínim que havia d'haver fet és prohibir explicitament fer servir la forma "el que" com a masculí, de manera que no pogués existir la confusió. Això, però, no hauria deixat de ser un invent innecessari, si, tal com jo crec, el "lo" neutre actual no és cap castellanisme.
M'he dedicat a comprovar centenars de casos de "lo que" en texts antics i no he trobat cap cas en què "lo" fos masculí. Si n'hi ha cap, és un cas raríssim.
El "lo" també es feia servir amb adjectius neutres per a expressar idees abstractes. Per exemple, Llull va dir "per 50 ningú no deu escriure sino lo ver del que ha vist" (quant al "del que", cal tenir en compte que l'article no és un "el" masculí sinó un "lo" neutre que forma la combinació "del").
Cal dir que el "lo" també servia amb adjectius masculins (per exemple, podien dir "lo petit" com modernament diríem "el petit") però aquest cas és molt menys freqüent que el "lo" amb adjectius neutres, cosa que és una altra prova del caràcter neutre del "lo", i no pas masculí.
Un català antic no tenia el problema de la confusió de gèneres neutre i masculí que té un català normatiu modern.
Quan un català normatiu modern diu "agafa el que vulguis", no deixa clar si està dient "agafa les coses que vulguis" o "agafa el martell que vulguis" (un martell o qualsevol altra cosa de gènere masculí).
En canvi, quan un català antic deia "agafa lo que vulguis" és ben segur que volia dir "agafa les coses que vulguis". Si hagués volgut dir "agafa el martell que vulguis", hauria dit "agafa aquell que vulguis" o simplement "agafa lo martell que vulguis". No hi havia cap ambigüitat en absolut.
Així mateix, una cosa tan ambigua en català normatiu actual com "tu paga't el teu", no hauria representat cap problema per a un català antic: ell hauria dit "tu paga't lo teu" si parlés de quelcom inconcret i hauria dit "tu paga't lo teu sopar" per referir-se a una cosa concreta com un "sopar". També podria haver dit "lo teu" si quedés molt clar que es referia al sopar: "jo em pago lo meu sopar i tu lo teu", però com he dit, aquest és un cas rar.
Es podria argumentar que el fet que existissin les formes "ço del teu", etc, és degut al fet que "lo" era masculí i que el "ço" era per a expressar el neutre, però jo no crec que sigui així perquè aquestes formes idiomàtiques només eren (crec) per a referir-se a propietats patrimonials com terres, cases, etc (d'aquí vénen les formes balears "son" que volen dir "la propietat d'en" i són una contracció de "ço d'en"). A més, l'únic adjectiu amb què es podia combinar "ço" era el possessiu.
Un català antic, si tenia cap petit problema d'ambigüitat, aquest era expressar el masculí, mentre que un català modern té el problema, i molt freqüent i de vegades de difícil solució, d'expressar el neutre. Així doncs, el "el" del català normatiu actual no és una versió simplement fonèticament diferent del "lo" antic, sinó que és un pur invent artificial.
El "lo" neutre sempre ha existit en el català. Com pot ser, llavors, un castellanisme?
Com he demostrat, el "lo" era neutre en l'antiguitat.
No sé fins quan el "lo" es va fer servir amb substantius masculins en el dialecte oriental, però em sona que va ser substituït per "el" durant el segle XIX.
He trobat un escriptor que a l'obra "Sanch Nova" de 1904 justifica l'ús del "lo" neutre perquè, segons ell, gairebé tothom a Catalunya el fa servir. I jo suposo que aquells qui no el feien servir era per a cenyir-se a la norma, o més aviat a la "moda" dels literats, ja que la norma d'en Fabra és d'aquell mateix any. Concretament diu "L'article el quan va davant de masculí, reservant l'article lo pera quan va davant de neutre ò de paraula que substituheix al nom (exemple: lo bo del cas, lo més fèrtil de tot el país), perque aixís se diu en nostres encontrades y en casi tot Catalunya".
Així doncs, si el "lo" amb substantius (usat per tant també en casos de neutre, com sempre s'havia fet) es va perdre durant el segle XIX, i a començament del XX gairebé tothom feia servir el "lo" neutre, gairebé podem assegurar que aquest "lo" neutre no s'ha deixat de dir mai (seria molt estrany que l'haguessin perdut i l'haguessin tornat a recuperar en qüestió de pocs anys). És més: el gruix dels catalanoparlants l'han dit sempre, des de l'inici de la nostra llengua fins als nostres dies. Com podem dir, llavors, que això és impropi del català? A mi em sembla una afirmació absurda. I encara diria més: si hi hagués ací un castellanisme, aquest seria el "el" masculí exclusiu, ja que aquesta és la novetat, la qual coincideix amb el castellà. Ara bé, que consti que no dic de cap manera que sigui un castellanisme, car la seva aparició és perfectament explicable com a una evolució fonètica de "lo".
És important saber també que a la Catalunya Nord, hom diferencia els gèneres masculí i neutre amb "el" i "lo". Si aquesta part de Catalunya va passar a formar part de França segles abans que hom deixés de fer servir el "lo" amb substantius masculins, és que van aprendre a fer aquesta diferenciació sense influència castellana, com a una evolució natural del català. I ho van aprendre a fer ells sols, perquè del francès no pot haver vingut, ja que no hi existeix. Dubto també, que ho hagin après dels catalans del sud perquè el seu català és molt característic, cosa que em fa pensar que s'ha mantignut prou separat del nostre.
Explicació de com els catalans han creat determinants diferenciats per al neutre i el masculí.
Lo fàcil és pensar que si abans hi havia un sol article, ara només n'hi hauria d'haver un, i que si n'hi ha dos és que un d'ells l'hem tret del castellà. Bé, jo crec que l'aparició d'un article nou (que com he explicat hauria de ser el masculí i no el neutre) és perfectament explicable per l'evolució natural de la sintaxi catalana.
La cosa va així: molt antigament hom feia servir les formes "aquell que" per al masculí i "ço que" per al neutre, d'una manera semblant al francès actual. Ací la qüestió és que es feien servir pronoms ("aquell" i "ço") en comptes d'articles, com es fa principalment en l'actualitat.
Amb el temps, la tendència va ser a fer servir articles. Ara bé, com que només hi havia un article ("lo"), no es van poder cobrir els dos casos masculí i neutre. I el "lo" va servir per al neutre. Per què? Doncs per començar, perquè ja era neutre (com demostra el "lo ver" d'en Ramon Llull), segurament perquè venia del neutre llatí "illud". Aquest ús neutre es va veure reforçat perquè el 90% (per dir un nombre) de casos en què cal un "lo que" són neutres, tal com es pot comprovar al Tirant, en què hi ha centenars de casos de "lo que" neutre i només una quarantena de "aquell que" masculí. Si la "moda" és fer servir determinants i no pronoms, és fàcil que el determinant "lo" es reservi per a la gran majoria de casos, de manera que la forma "antiquada" "aquell que" quedi només per als pocs casos en què no hi hagi més remei.
Si haguessin fet lo contrari, és a dir, fer servir "ço que" per al neutre i "lo que" per al masculí, es trobarien que a la majoria de casos estarien fent servir la manera antiquada. De fet, això és lo que ha fet l'occità, però els occitans han fet "trampa": han convertit el seu "çò" en un article. La prova d'això és que el fan servir sense problemes amb adjectius. Així doncs, poden dir "çò mieu" allà on un català modern no normatiu diu "lo meu", i això també els serveix per a qualsevol altre adjectiu.
És interessant el cas de l'occità, perquè ha trobat una solució totalment paral·lela a la castellana en la qüestió de l'article neutre i masculí: el "lo" castellà és és el "çò" occità i el "el" castellà és el "lo" occità (no parlo pas del "lo" intensiu castellà, que consti). Si l'occità ha trobat aquesta solució, per què no l'hauríem hagut de trobar els catalans? Essent unes llengües tan properes, hauríen de tenir un geni semblant i hauríen de poder trobar solucions semblants. I de fet, és ben cert que el català l'ha trobada, només que la norma l'ha prohibida.
Bé doncs, ja tenim el "lo" neutre. Aquesta és la situació que es pot observar a Tirant Lo Blanch. Però encara no hi ha el "el" masculí. Això comporta dos problemes: per una banda, cal fer servir la forma "aquell que" que és antiquada i que no és coherent amb les formes "la que", "los que" i "les que". Per una altra banda, hi ha al problema d'expressar el masculí amb adjectius, ja que si fem servir el "lo" ("lo petit") es confon amb el neutre, i si volem evitar la confusió hem de repetir el substantiu ("lo gos petit"). Aquesta mena de problemes havien de molestar els parlants i, cosa no gens rara, devien buscar-hi una solució. Tenint un determinant "lo" que sovint era "l" que fàcilment podia donar lloc a "el" (com està acceptat per la filologia), i que era neutre però que eventualment servia de masculí (amb substantius masculins, i amb adjectius i complements del nom substantivats masculins), no sembla gens estrany que els parlants tinguessin una tendència a reservar el "lo" per al neutre, mentre que reservaven "l" o "el" per al masculí.
Que reservessin el "lo" per al neutre devia ser conseqüència, principalment, del fet que la O devia donar la idea de neutresa, ja que les poques paraules neutres que ens queden del llatí, totes acaben en O: "ço", "açò", "això", "allò" i "ho". A més, en català són rares les paraules masculines que acaben en O. A part d'això hi havia la gran freqüència d'ocurrències de "lo que" (és quelcom que apareix molt sovint en la parla, sobretot en el parlar familiar), que devia ser un recordatori constant i un reforç del significat neutre del "lo" (en aquest cas cal mantenir gairebé sempre la forma "lo" perquè "que" comença per consonant, i només en els pocs casos de "del que", "al que", etc, no es conservava la O).
Bé, doncs com que tenim "lo" com a neutre, en el moment que apareix "el", aquest passa a ser masculí, i es reforça com a masculí per la seva semblança amb "aquell" i "ell". Aquesta distinció s'hauria escampat i assentat ràpidament entre els parlants de la mateixa manera que havia passat anteriorment en el cas dels pronoms febles "lo" i "ho". Perquè és molt còmode i útil distingir el masculí i el neutre. Per això i no pas per influència castellana. Pot ser que en algun racó tots els "lo" passessin a ser "el" com diu la norma? Pot ser, per què no? Qui sap. Però hem de fer normativa una forma minoritària i poc útil? Jo crec que no.
Ara ja tenim un determinant masculí i un de neutre, però que consti que la novetat és el masculí (i, per tant, lo únic susceptible de ser un castellanisme), perquè el neutre ("lo") sempre havia existit.
És natural un "lo" davant de vocal?
Des del moment que tenim determinants diferenciats segons el gènere, en el cas del neutre s'ha de mantenir la forma "lo" en tots els casos (i així ho fan els parlants): davant de mot començat per vocal, malgrat que un català antic hauria dit servir "l", i també en les combinacions "de lo", "a lo" i "per lo", malgrat que un català antic hauria fet servir "del", "al" i "pel".
Podem pensar que mantenir la forma "lo" és una prova de la influència castellana. Bé, primer de tot, cal saber que els parlants antics no eren tan estrictes com els actuals en aquest aspecte. Ni tant sols amb els subtantius masculins. Així, es podia donar el cas d'un "lo" seguit de substantiu començat per vocal. Fins i tot, podria ser (no ho he comprovat i necessitaria un estudi molt profund) que hi hagués una certa tendència a mantenir més sovint el "lo" en els casos neutres, perquè, com ja he dit, potser la O suggeria neutresa.
Un exemple del segle XV, en què es veu això de què parlo: "Vostra letra de creença havem rebuda e lo explicat per mossen Pere...". Qui sap si el fet de mantenir el "lo" quan fonèticament no tocava era per a remarcar que era neutre. Noteu que aquesta mena de construcció amb participi és prohibida a la normativa. La pregunta que ens hem de fer és: podem prohibir una forma que existent al segle XV i que s'ha fet servir sempre? Com podem dir que és un castellanisme?
En cas que la vocal que seguia "lo" fos una O o una U, tampoc no hi hauria problema, car vocals iguals en contacte no són res d'estrany en el català. Per exemple podem dir "li interessa". Per tant, hauríem de poder dir "lo únic".
Més casos de "lo" amb participi. Del segle XV també: "Donzella, jo no vinch trist per rependre lo fet per vos, com nobla cosa sia". Dos més d'Ausiàs March: "Lo tot és poch ço per què treballam, puix, conseguint, lo voler fart no és; en lo volgut lo defalt no és pres...". Ausiàs March feia castellanismes? Jo no m'ho crec.
El francès pot haver ajudat a definir la norma.
Què passava durant la Renaixença? Doncs que hi havia molt de filofrancesisme, si no m'erro. No m'estranyaria que veient que el francès no té dos articles diferents per al masculí i el neutre, hom decidís sense pensar-hi gaire que el català més pur tampoc no en podia tenir. A més, potser van relacionar d'una manera bastant lleugera el "le" francès amb el "el" català, per la seva semblança, quan en realitat no són la mateixa paraula, perquè el "le" francès és exactament l'antic "lo" (que en francès també devia ser neutre, tot i que no d'una manera tan clara com el català perquè en el 90% dels casos ja ho solucionen amb "ce" que ve de l'antic "ço"), mentre que el "el" català no és l'antic "lo", tot i que provingui d'aquest, perquè és masculí exclusiu (malgrat la norma hagi forçat que sigui neutre també).
El fet és que el francès no ha necessitat tenir dos articles diferenciats perquè, com he dit, ja soluciona el 90% dels casos amb "ce que". I el 10% restant gairebé sempre els pot solucionar amb l'expressió "ce qu'est". Així, si hi ha confusió amb "le mien", pot dir "ce qu'est mien" per al neutre i "celui qu'est mien" per al masculí.
El neutre sintàctic no és res d'estrany en el català.
Hom ha afirmat que el gènere neutre és quelcom impropi en el català. Alguns fins i tot han volgut trobar explicacions d'això en la manera de pensar dels catalans. Jo he arribat a veure l'afirmació que no tenim "lo" neutre a causa del caràcter mercader i treballador dels catalans, contraposant-ho amb el caràcter més tancat i filosofador dels castellans (ja voldrien ells tenir algú com en Ramon Llull), i donat que el "lo" neutre serveix per a explicar realitats abstractes doncs bé... per això ells el tenen i nosaltres no. Només és un exemple per a mostrar la mena de bestieses que hi ha entorn del "lo" neutre. Hom cerca qualsevol excusa abans que pensar en la possibilitat que sigui català. És un tema gairebé tabú.
Bé, doncs aquests que pensen això, no s'han fixat mai en el fet que el català té un pronom feble neutre exclusiu que el castellà i el francès no tenen? Em refereixo a "ho", és clar.
Jo crec que si el castellà tingués un "ho", ara no existiria en el català normatiu, perquè haurien mirat texts antics i haurien vist que antigament no existia en català o era rar; llavors haurien mirat el francès i haurien vist que no el té. Conclusió ràpida: és un castellanisme. I l'haurien eliminat.
El fet que "ho" fos inexistent o rar en l'antiguitat però que s'acabés estenent al 100% dels parlants, fins al punt que la frase "això, el saps" només la pot dir algú com en Montilla, em fa pensar que en el cas que hagués aparegut un article ("el" masculí) que permetés diferenciar els gèneres masculí i neutre, això s'hauria estès també ràpidament (tots sabem els problemes que tenim quan intentem parlar sense el "lo" neutre). Si no fos per la norma, la frase "això és el que vols" ens sonaria igual de malament que "això, el saps". I de fet, ens hi sona: jo mateix vaig fer una enquesta amb resultats ben clars: 2/3 dels parlants troben molest prescindir del "lo".
El cas dels dialectes que fan servir "lo" com a determinant de substantius.
He investigat una mica sobre quina és la manera com els parlants d'aqueixos dialectes eviten les ambigüitats entre el genere masculí i neutre. Bé, el cas és que realment molts no fan cap diferència perquè fan servir sempre el "lo", a diferència de lo que ocorre a Tirant Lo Blanch. És a dir, fan servir "lo que" per a ambdós gèneres i, per tant, tenen el mateix problema que el català normatiu, que té "el que" per a ambdós gèneres (a Tirant Lo Blanch es fa servir "lo que" i "aquell que").
Ara bé, no es tracta pas de casos comparables. Per començar, en aquest cas és natural: els parlants han acabat dient "lo que" on antigament deien "aquell que", per coherència amb "la que", "los que" i "les que". En segon lloc, donat el caràcter neutre de "lo", i donat que el 90% (com he dit abans, és un càlcul a ull) de casos de "lo que" són neutres, tenim que els parlants només poden trobar forçat el 10% restant de casos de "lo que" (els masculins). Per a desfer ambigüitats poden dir "aquell que", que és la forma "de sempre". En canvi, els catalans normatius troben forçat el 90% de casos i només troben naturals el 10% de casos en què "el que" és masculí. Per a desfer ambigüitats tenen "allò que", que jo diria que és una forma inexistent en texts antics (allà és "ço que") menys que hom es refereixi a quelcom que es troba a certa distància ("allò que veus allà"). Per tant, "allò que" també pot sonar forçat perquè deu ser artificial.
Això no és tot: en certes varietats d'aquests dialectes hom ha trobat maneres de desfer l'ambigüitat. Sembla ser que al Priorat, alhora que hom fa servir "lo" amb substantius masculins, amb adjectius només el fa servir quan és neutre, mentre que fa servir "el" quan és masculí. Així mateix, només fan servir "lo que" en el neutre alhora que tenen "el que" per al masculí.
També he sabut que pel nord tenen "lo que" per al neutre, mentre que tenen "lo quin" per al masculí. Pot semblar una cosa molt estranya però no ho és gens enn absolut: molts catalans orientals segueixen aquesta lògica però a l'inrevés. Així, com que ells tenen el problema en l'especificació del neutre, diuen "el què" ("què" és la versió neutra de "quin") per al neutre, alhora que mantenen "el que" per al masdculí. Molts ho fan sense adonar-se'n, però altres se n'han adonat i no és difícil veure aquesta distinció escrita. De fet en Fabra ja en va parlar i no ho va considerar incorrecte. El fet és que no és cap cosa gaire estranya en el català: és fer servir un pronom interrogatiu com a pronom de relatiu, que és una cosa que existeix i és normativa: fer servir el pronom interrogatiu "qui" en comptes de "que" quan es tracta de persones. Exemple: "el qui vulgui preguntar, que pregunti".
En tot cas, es tracta de formes dialectals que no haurien de ser normatives perquè són pedaços per a solucionar l'ambigüitat de gèneres (i no serveixen per als adjectius). La solució normativa hauria de ser diferenciar amb "lo" i "el".
La falta del "lo" ha obligat a fer invents antinaturals.
La creença que el "lo" és un castellanisme ha portat a fer servir formes que no han existit mai en català ni en llengües properes. Jo em pregunto: què és pitjor? Fer servir quelcom que tothom diu però sospitós (per a mi no és sospitós) de ser castellà, o fer fervir quelcom que no diu ningú ni ha dit mai ningú perquè és un invent?
En primer lloc tenim "allò que" quan no parlem de quelcom llunyà. Això no existeix. No trobarem mai en un text antic quelcom com "fes allò que vulguis". Jo almenys no ho he vist mai. Hom hauria dit "fes ço/lo que vulguis". Hom ha argumentat que és que "ço" vol dir "allò". No: "allò" indica quelcom llunyà (literalment o en sentit figurat), mentre que "ço" no indica cap distància. Sí que ha existit en el passat una cosa com "allò que veus" referint-se a quelcom llunyà. Així mateix, amb "això que" (una altra solució proposada per a evitar el "lo") tenim el mateix problema. És perfectament convenient si ens referim a quelcom que es troba a prop, però no és gens convenient dir "fes això que vulguis".
En segon lloc, tenim "allò" amb adjectius per a definir realitats abstractes. Per exemple "allò real". Bé, això tampoc no ho trobarem en texts antics ni en llengües properes a la nostra. Fins i tot, jo crec que hauria de ser considerat agramatical. Com he dit, en Llull deia "lo ver". En Llull feia castellanismes? No pas. Estaríem arreglats si en fes. Aquesta estructura només pot servir, de nou, quan ens referim a quelcom llunyà. Per exemple, és perfectament correcte i convenient dir "allò groc de l'arbre és una llimona". Per a referir-nos a realitats abstractes amb adjectius (i també complements del nom) hauria de valer només el determinant "lo" (tot i que en algun cas que dónes una idea figurada de distància potser també valdria "allò").
La norma ha prohibit el "lo" neutre, però sorprenentment ha permès el "lo" intensiu castellà en certs casos.
Trobo molt contradictòri que alhora que es prohibeix quelcom com el "lo" neutre que és perfectament coherent amb la sintaxi catalana i occitana, es permeti el "lo" intensiu que tot i que podria ser català, lo més probable és que vingui del castellà. Això sí, canviat per "el". O sigui, podríem dir, disfressat de català.
Estic parlant de casos com "treballa més del que pot", que dit vulgarment és "treballa més de lo que pot". Aquest "lo" és intensiu. Això queda perfectament demostrat en el fet que "poder" no és transitiu. I si és un "lo" intensiu, és que és el mateix "lo" de la frase "mira lo gros que és". En primer lloc, per què la norma permet la primera frase però prohibeix la segona? Doncs no ho sé gaire, però no em sembla gens lògic. En segon lloc, aquest ús del "lo" (o "el", tant és) és castellà. En català s'hauria de dir com en francès: "treballa més que (no) pot", essent el "no" opcional, com en francès. La norma només contempla la frase amb el "no", cosa que deu haver fet que tingui poc èxit, ja que li dóna un aire molt idiomàtic i antiquat. El fet però és que la gent gran de Catalunya ho diu amb el "no" o sense, indistintament. Per exemple, un avi em va dir "vius més bé que vols". És la mateixa situació que el "no" de "és més gran que no jo", el qual és opcional i realment poc freqüent.
divendres, 6 de juny del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)