Bé, el problema que hi veig jo és que aquestes dues paraules es pronuncien exactament igual. Això no és a priori un problema: el català i altres idiomes tenen moltes altres paraules homòfones i no passa res. Ara bé, aquest cas concret em sembla problemàtic perquè m'he trobat diverses vegades amb casos d'ambigüitat i alguns de difícil solució. Per exemple, "quant cobaràs?" es pot interpretar perfectament "quan cobraràs?" i viceversa.
Aquesta mena de confusions s'esdevenen poc, però això és perquè els catalans recorrem a una forma castellana que és l'ús de l'article intensiu. Per exemple, molts dirien "la factura del telèfon puja depenent de lo que truquis", la qual frase té un "lo" intensiu castellà. Això, la majoria (escriptors professionals inclosos) ho arreglen simplement canviant "lo" per "el", que, com he dit altres vegades, no és sinó disfressar de catalana una estructura castellana: "la factura del telèfon puja depenent del que truquis". Frase igualment castellanitzada i, cal dir-ho, de baixa qualitat sintàctica, inexistent en altres llengües.
La manera més apropiada de dir-ho és "la factura del telèfon puja depenent de quant truquis". Ah, però, heus ací el problema que vull mostrar: qui ens sentís dient això, es podria pensar que diem "la factura del telèfon puja depenent de quan truquis" (un cas perfectament possible perquè hi ha diferents facturacions per a diferents horaris). Així doncs, arreglant el problema del castellanisme, ens trobem amb el problema de la confusió.
Aquesta mena de problemes existeixen per un sol i únic motiu que és que el català porta segles rebent influència castellana i s'ha conformat en aquestes condicions. En alguns casos, eliminar el castellanisme comporta haver de cercar una solució imaginativa al problema. Un exemple el tenim amb el mot "bústia", nom creat "del no-res", com si diguéssim. Basant-se en etimologia, és clar que sí. O el mot "entrepà", creat "artificialment" a partir dels mots "entre" i "pa". I no hi ha cap mal a fer aquesta mena de coses: només cal que la gent ho accepti i problema solucionat.
Bé, haig de dir que un servidor té una solució imaginativa al problema de "quant" i "quan". Menys imaginativa que "bústia" perquè de fet no és cap invent sinó només fer servir una forma popular.
Si us hi fixeu, veureu que la gent gran dels pobles de l'àrea del català oriental diuen "con" (amb O oberta) en comptes de "quan". Un pot pensar que és una simple qüestió fonètica de convertir qualsevol "qua" en "co" (i qualsevol "gua" en "go"), tal com passa amb "guatlla" que alguns diuen "gotlla", però no crec que sigui el cas. Per què? Doncs perquè els casos com "gotlla" només es donen a alguns llocs, mentre que "con" es dóna a tot el parlar oriental. A més, "quant" (de quantitat) no es pronuncia "con" enlloc, si hem de fer cas de l'Alcover-Moll. Així doncs, la gent que diu "con" no té el problema de la confusió de "quant" i "quan": simplement té "con" de temps i "quant" de quantitat.
Bé, podem argumentar que les formes normatives són les més adients perquè són les que respecten més l'etimologia i la tradició literària. Ara bé, donat que la llengua és una eina per a transmetre idees, no hauria de prevaldre l'exactitud en certs casos? La llengua no ha de ser igual pels segles dels segles: podem fer-hi canvis per a millorar-la. No dic pas que haguem de desfer totes les possibles ambigüitats que es poden donar, però he mostrat com en aquest cas tenim un problema. També he mostrat com es pot solucionar sense inventar res. I també he mostrat que, sovint, hom soluciona el problema fent servir una forma castellana. Potser s'hauria de fer una excepció amb aquest cas, no trobeu?
Hi ha una altra raó per a considerar "con" una forma vàlida i és que es tracta d'una forma amb tradició literària, si bé caldria matisar això: no és més que una variant fonètica de "com", i "com" es feia servir antigament amb el sentit de "quan" en certs casos. Així doncs, no és realment una forma de"quan" sinó de "com". Ara bé, no podria ser que el "con" actual popular tingués el seu origen en aquests casos antics?
En tot cas, vingui de "quan" o "com" (o potser d'una fusió dels dos?), em sembla molt probable que el seu ús es va estendre perquè representava una millora. Els parlants tenen tendència a reforçar les formes que solucionen ambigüitats molestes. És el cas del pronom "ho" que es va estendre per tal de diferenciar el neutre del masculí. Seria una llàstima deixar que una millora com és el mot "con" desaparegués, perquè segur que desapareixerà si seguim escrivint "quan". Estaria molt bé permetre les dues formes. No seria l'únic dialectalisme que admet la normativa. Per què no fer-ho havent-hi els motius que dono?
Que consti que un servidor sempre havia dit "quan" però s'està acostumant a dir "con" perquè troba que representa una millora.
dilluns, 20 d’octubre del 2008
dijous, 2 d’octubre del 2008
Lo que té d'il·lògic l'ús normatiu de "llur".
El determinant possessiu "llur" es pot fer servir si el posseïdor és plural. Així, per a dir "el cotxe d'ells" podem dir "llur cotxe" (però no podem per a dir "el cotxe d'ell"). Moltbé, sona molt bé, molt correcte i literari. Ara bé: jo hi veig algunes coses que no encaixen.
En primer lloc, cal saber que aquest ús del mot (com a determinant possessiu) és inexistent en el llenguatge oral des de fa segles. També cal saber que el mot sí que existeix en la parla oral, o hi existia fins fa poc, però fet servir com a adjectiu possessiu. Per exemple, la frase d'abans seria "el llur cotxe".
Explico les incongruències de l'ús normatiu:
1- Està molt bé que diguem "llur cotxe" si parlem literàriament, però sempre que també diguem "son cotxe". Ço que no em sembla lògic és que diguem "llur cotxe" alhora que diem "el seu cotxe". Si això fos una cosa natural del parlar, llavors perfecte, però justament, lo natural (existeix segons el DCVB) és dir "el llur cotxe", mentre que "llur cotxe" és una forma antiga i desapareguda de la parla fa segles.
2- Si no tenim "llur" com a adjectiu (perquè no està contemplat com a tal per la norma), llavors ens trobem amb el problema que no podem especificar el nombre plural del posseïdor en els casos en què necessitem un adjectiu en comptes d'un determinant. O sigui, podem dir "llur cotxe", però no podem dir "el cotxe és llur", que de nou, és una forma que sí que existeix en el parlar (o existia con hom va fer el DCVB). Ho hem de dir "el cotxe és seu", cosa que no aclareix el nombre de posseïdors. Tampoc no podem dir "aquest és el llur", cosa que també existeix en el parlar.
3- Com pot ser que es contempli "llur" com a determinant i no com a adjectiu, si en la resta de persones del plural sí que es fa? Podem dir "nostre cotxe" (determinant) i "el cotxe és nostre" (adjectiu), i "vostre cotxe" i "el cotxe és vostre". Com és que no podem dir "el cotxe és llur"? Això no té cap ni peus.
En resum: hom ha pres una forma arcaica i a sobre només a mitges (no contempla l'adjectiu), cosa que la fa bastant inservible, mentre que una forma viva, coherent amb el sistema català i molt més útil, no s'ha contemplat.
Estic gairebé segur que en Fabra va errar ací. Bé, no passa res: arreglem-ho.
Com hauria de ser, doncs, la norma? Doncs hauríem de poder dir "aquest és llur cotxe" (si també diem "aquest és son cotxe"), "aquest és el llur cotxe" (si també diem "aquest és el seu cotxe"), "aquest cotxe és llur" i "aquest cotxe és el llur". Simplement és això: el mateix funcionament que la resta de possessius.
La norma actual només contempla un cas: "aquest és llur cotxe".
Per aquè s'entengui, un exemple real: l'Ausiàs March diu "en llur debat es mon ben avenir". Perfectament coherent . Ara bé, en català actual diem "el meu" en comptes de "mon". Així mateix, hauríem de dir "el llur" en comptes de "llur". Així funcionen els possessius del català actual: "en el llur debat es el meu ben avenir".
En primer lloc, cal saber que aquest ús del mot (com a determinant possessiu) és inexistent en el llenguatge oral des de fa segles. També cal saber que el mot sí que existeix en la parla oral, o hi existia fins fa poc, però fet servir com a adjectiu possessiu. Per exemple, la frase d'abans seria "el llur cotxe".
Explico les incongruències de l'ús normatiu:
1- Està molt bé que diguem "llur cotxe" si parlem literàriament, però sempre que també diguem "son cotxe". Ço que no em sembla lògic és que diguem "llur cotxe" alhora que diem "el seu cotxe". Si això fos una cosa natural del parlar, llavors perfecte, però justament, lo natural (existeix segons el DCVB) és dir "el llur cotxe", mentre que "llur cotxe" és una forma antiga i desapareguda de la parla fa segles.
2- Si no tenim "llur" com a adjectiu (perquè no està contemplat com a tal per la norma), llavors ens trobem amb el problema que no podem especificar el nombre plural del posseïdor en els casos en què necessitem un adjectiu en comptes d'un determinant. O sigui, podem dir "llur cotxe", però no podem dir "el cotxe és llur", que de nou, és una forma que sí que existeix en el parlar (o existia con hom va fer el DCVB). Ho hem de dir "el cotxe és seu", cosa que no aclareix el nombre de posseïdors. Tampoc no podem dir "aquest és el llur", cosa que també existeix en el parlar.
3- Com pot ser que es contempli "llur" com a determinant i no com a adjectiu, si en la resta de persones del plural sí que es fa? Podem dir "nostre cotxe" (determinant) i "el cotxe és nostre" (adjectiu), i "vostre cotxe" i "el cotxe és vostre". Com és que no podem dir "el cotxe és llur"? Això no té cap ni peus.
En resum: hom ha pres una forma arcaica i a sobre només a mitges (no contempla l'adjectiu), cosa que la fa bastant inservible, mentre que una forma viva, coherent amb el sistema català i molt més útil, no s'ha contemplat.
Estic gairebé segur que en Fabra va errar ací. Bé, no passa res: arreglem-ho.
Com hauria de ser, doncs, la norma? Doncs hauríem de poder dir "aquest és llur cotxe" (si també diem "aquest és son cotxe"), "aquest és el llur cotxe" (si també diem "aquest és el seu cotxe"), "aquest cotxe és llur" i "aquest cotxe és el llur". Simplement és això: el mateix funcionament que la resta de possessius.
La norma actual només contempla un cas: "aquest és llur cotxe".
Per aquè s'entengui, un exemple real: l'Ausiàs March diu "en llur debat es mon ben avenir". Perfectament coherent . Ara bé, en català actual diem "el meu" en comptes de "mon". Així mateix, hauríem de dir "el llur" en comptes de "llur". Així funcionen els possessius del català actual: "en el llur debat es el meu ben avenir".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)