La conveniència de l'estructura ["quant" + adjectiu/adverbi]

Molts ens hem vist amb problemes quan hem volgut traduir una frase com "do you know how big it is?" en anglès o "sabes lo grande que es?" en castellà. La gran majoria de nosaltres diríem simplement "saps lo gros que és?", però aquells qui ens preocupem per parlar correctament sabem prou bé que aquesta frase és una còpia literal del castellà i que no és acceptable de cap manera. Ara bé, és probable que tampoc no trobem cap solució plenament satisfactòria i haguem de recórrer a allò tan típic de canviar la frase i dir per exemple "saps la mida que té?". Amb aquest exemple sí que era perfectament possible dir "saps com és de gros?", però tot sovint aquesta solució és poc adient. Ens hem de fer la següent pregunta: per què els catalans sempre hem d'estar canviant les frases? Com pot ser que el català tingui aquestes limitacions que les altres llengües no tenen?

En aquest cas concret, el motiu que haguem de canviar de frase no és que no tinguem la solució, sinó que aquesta és, incomprensiblement, desconeguda per a gairebé tothom. La qüestió és que podem dir perfectament "saps quant gros és?". Què ha passat? Per què gairebé no ningú ho diu així? Doncs jo diria i si m'equivoco que algú em corregeixi, que la causa és la influència castellana, combinada amb un període de decadència i prohibició del català.

Com ha passat que haguem perdut aquesta estructura i que tinguem problemes per a dir aquesta mena de frases? En primer lloc, només cal una forta influència castellana perquè els parlants comencin a dir-ho de la manera castellana ("saps lo gros que és?"). En segon lloc, cal una decadència del català combinat amb la prohibició d'estudiar-lo perquè hom oblidi la forma genuïna ("saps quant gros és?"). I en tercer lloc cal que els escriptors catalans bandegin, amb bon criteri, la forma castellana, però que no es preocupin de recuperar la forma catalana.

Resultat: mentre que els castellans tenen la forma "sabes lo grande que es", els catalans ens hem de conformar amb una altra mena de construccions que sovint resulten forçades, carregoses i artificials.

Què cal fer si hom elimina un castellanisme del català? Doncs recuperar la forma catalana! No podem simplement treure el castellanisme, perquè llavors ens quedem sense manera de dir-ho! A més, la forma amb "quant" no està pas desapareguda. Jo mateix l'he sentida dir al meu mestre d'informàtica, i estic segur que ell no és la mena de persona que mira sovint als diccionaris. Ell és del ram tècnic.

Noteu això també:
"saps lo gros que és?"
"saps com és de gros?"
"saps quant gros és?"
La tercera és la més curta.

Més informació ací.

Començo la meva campanya particular pels blogs amb G.

Finalment he acabat el web que tenia empantanegat feia dies.

La conveniència de tenir el pronom "ço".

La necessitat del pronom ço: l'estructura lo que serveix quan que és subjecte («lo que és bo») o complement directe («lo que vols»). Com es pot dir quan el pronom relatiu no és ni un subjecte ni un complement directe? En aquests casos, la majoria diria coses com «a lo que et refereixes» que és una estructura copiada del castellà i completament incorrecta i indesitjable sintàcticament. Els qui tenen més cura a l'hora de parlar dirien «allò a què et refereixes». Aquesta manera, tot i ser sòlida sintàcticament, té el problema que allò és demostratiu i pot entendre's com una cosa que es troba a certa distància o una cosa ja coneguda amb antelació. La manera més apropiada i exacta, i és com ho hauria dit en Ramon Llull o qualsevol escriptor clàssic, és «ço a què et refereixes».

La veritat és que aquestes estructures incorrectes són més freqüents que un pot pensar, perquè molt freqüentment hom necessita expressar aquestes idees. El problema és que la majoria no és conscient que està construint malament la frase. Així doncs, ço no seria una paraula amb un ús rar, sinó freqüent. Això justifica la seva recuperació, penso jo.

Exemples:

• «Això és ço a què em refereixo» i no «això és a lo que em refereixo».
• «Parlarem de ço de què vàrem parlar ahir» i no «parlarem de lo que vàrem parlar ahir» (en aquest cas, a més, falta una preposició de, que fa que la frase, tot i no ser incorrecta, tingui un matís diferent, perquè no és lo mateix parlar una cosa que parlar d'una cosa).
• «T'ensenyaré ço per què he treballat tots aquests dies» i no «t'ensenyaré per lo que he treballat tots aquests dies» (noteu que no vol dir lo mateix que «t'ensenyaré per què he treballat tots aquests dies»).
• «No tinc ni idea de què és ço a què et refereixes» i no «no tinc ni idea de lo que et refereixes», tot i que crec que no seria del tot incorrecte dir «no tinc ni idea de a què et refereixes», tot i que ho veig forçat per les dues preposicions en contacte.
• «Saps tot ço a què he hagut de renunciar?» i no «saps a tot lo que he hagut de renunciar?».

Cert que en tots aquests casos podíem haver dit allò o una altra cosa com la cosa o el tema, però la pregunta que ens hem de fer és: per què quan és un subjecte o un complement directe tenim una paraula genèrica (lo) i no n'hem de tenir per a qualsevol altre cas? Podem dir: bé, tenim allò que és molt genèric. Però no ho és del tot, ja que és un demostratiu: indica una cosa coneguda que es troba a certa distància. La paraula molt convenient és ço. Podem dir: oh, és que no ho diu ningú. Bé, per començar, això no és del tot exacte. I després, qui és que diu, per exemple, hom quan parla? L'excusa que "la gent no ho diu" és lo que fa que l'idioma s'empobreixi i les formes inapropiades sintàcticament s'estenguin. Al mestre Llull li agradava fer servir aquest tipus de construccions [ço + preposició feble + què]. Això no vol dir que siguin formes inapropiades perquè són antigues sinó que vol dir simplement que el català actual es troba empobrit. En canvi, el francès segueix tenint aquestes formes (ce à quoi, etc). Amb preposicions fortes i locucions preposicionals caldria fer servir lo qual en comptes de què («ço/això/allò sobre lo qual parlarem»).

Una explicació més extensa: enllaç.

Confirmat: "ço" no és cap arcaisme.

Tal com vaig dir que faria, avui he vist el meu avi i li he comentat que m'havia semblat sentir que feia servir aquest mot. De bones a primeres no ha sabut de què li parlava, però llavors li he posat aquest exemple: "li ha regalat un llibre, ço que li ha agradat molt". Ell ha dit que, efectivament, ell ho deia i que traduït al castellà és "lo qual". Llavors li he preguntat si també diria una cosa com "fes ço que vulguis". Resposta: "i tant! Sí que ho diria! Català correctíssim!". I tenia molt clar que, quan ell era jove, era una cosa normal. No tenia del tot clar, però, que hom ho digués a Barcelona, lloc on ha viscut sempre, i ha dit que potser li havia vingut de Lleida, lloc d'origen dels seus pares i on anava a estiuejar. Ara bé, tampoc no ha negat que a Barcelona existís.

Davant d'això, no puc sinó estar estranyat del fet que hi hagi la creença que aquest mot és un arcaisme. Em sembla molt que, més que una paraula arcaica, és una paraula que hom ha intentat fer desaparèixer fent-la passar per arcaica. Els motius de ço no els sé, però, siguin els que siguin, no hi estaria mai d'acord, ja que, com he dit, és una paraula necessària per a tenir una gramàtica congruent i ferma.

Ací hi ha l'explicació de les seves funcions.

La prohibició del "lo" neutre no té trellat.

Tots coneixem els problemes que causa el fet de no disposar d'aquest article. Si realment fos un castellanisme, hi hauria una raó per a aguantar-nos i passar sense, però la qüestió és que no és cap castelanisme (crec jo), i això fa que la seva prohibició no tingui cap raó de ser. Més aviat hi ha bones raons per a fer-lo normatiu, ja que això faria que, per fi, poguéssim dir les coses d'una manera normal i genuïna en comptes d'haver de fer aqueixos invents (i si és un invent, no és català) com ara "això és el que vull", "digues allò que creguis", "allò bo del cas", etc.

Hom sovint argumenta que les llengües més properes al català no tenen el gènere neutre. Bé, això no és dle tot cert. Agafem el cas el francès i comparem-lo amb el català (el català normatiu, entenguem-nos):

• "ce que tu veux" és "el que vols" (neutre)
• "celui que tu veux" també és "el que vols" (masculí)

Em penso que queda molt clar que el francès no té el problema que té el català. L'occità i l'italià funcionen d'una manera semblant al francès.

Per què hom ha considerat que el "lo" neutre no és català: els lingüistes de la Renaixença van mirar els texts antics i van veure que només hi havia un article, ço és, "lo". Llavors, com que el català que parlava la gent del seu temps tenia dos articles, ço és, "el" per al masculí i "lo" per al neutre, van creure que aquest fet era un castellanisme. Llavors, com que creien que el "lo" dels texts antics era masculí i com que en el seu temps l'article masculí era "el", doncs van creure que la manera d'eliminar el suposat castellanisme era eliminar l'article neutre, ço és, "lo" i fer servir "el" en comptes d'aquest. Però no es van adonar que, fent això, no tenien un sistema equivalent al del català antic, perquè el "lo" del català antic no era un article masculí sinó un article neutre. D'acord que es feia servir amb substantius masculins però això és així perquè no hi havia un article masculí i no hi havia altre remei que fer servir el neutre.

Que "lo" era neutre es veu clarament quan un comprova en texts antics que absolutament en tots els casos de "lo que", el "lo" és neutre. M'he dedicat a comprovar centenars d'exemples en i no he trobat ni un sol cas en què el "lo" de "lo que" fos masculí. Absolutament no cap! Així doncs, comparant amb el català normatiu, podem comprovar que el català antic no té el problema de la confusió dels gèneres:

• "lo que vols" és "el que vols" (neutre)
• "aquell que vols" també és "el que vols" (masculí)

Quan en català normatiu diem "el que vols", només pel context es pot saber quin dels dos casos volem dir. I aquest és un problema que els catalans antics no tenien. Faig notar que aquests catalans sí que deien "la que" i "les que" per al femení, i "los que" per al masculí plural. Com que en el masculí no podien fer servir aquesta mena d'estructura i havien de fer servir el demostratiu "aquell", doncs no és gens estrany que s'inventessin l'article "el" masculí diferenciat del "lo" neutre, aprofitant que sempre havia existit com a una variant fonètica del "lo".

Les nostres autoritats lingüístiques insisteixen a afirmar que l'article neutre no és una cosa catalana i que no podem dir coses com "lo bo", "lo explicat per ell", "lo català", etc, i que hem de dir-ho "allò bo", "el que ell ha explicat", "allò que és català". Tot això, senyors, no funciona ni té raó de ser. En Ramon Llull deia coses com "lo ver" volent dir "lo que és veritat". Si en Llull feia castellanismes, ja podem plegar. I en els texts antics no és rar trobar un "lo" seguit de participi, com "lo explicat per ell". I per què? Ja ho he dit: "lo" sempre ha sigut neutre , i un català antic sempre ho entenia com a neutre i no havia de dependre del context per a esbrinar el gènere. Com ho feia un català antic per a dir "el bo"? Doncs simplement deia "l'home bo" o lo que fos que fos bo, o deia "aquell que és bo". Només deia "lo bo" en casos rars en què, pel context, quedava molt clar que era masculí. En tot cas, sempre tenia la possibilitat de diferenciar els gèneres, cosa que no pot fer un parlant de català normatiu.

I una evolució natural del català com és crear l'article masculí "el", que és una cosa que no necessita cap influència castellana i per això ha sorgit a la Catalunya Nord i probablement també a l'Alguer, hom l'ha presa per castellana i l'ha prohibida, cosa que ens ha complicat la parla i l'ha feta menys natural.

Seria hora d'arreglar aquesta qüestió d'una vegada. Ja n'hi ha prou de fer el préssec amb aquesta qüestió: acceptem que portem molts anys fent servir un invent que no serveix per a res i que complica innecessàriament la nostra manera de parlar, fent que haguem de fer servir formes inexistents en el català de sempre i en les nostres llengües germanes. Qualsevol escriptor o traductor sap de què parlo. Us convido a prendre les vostres conclusions i a fer servir el "lo" neutre sempre i també escriure'l.

Hi ha alguns casos, però, en què el "lo" sí que és un castellanisme, ço és, quan és un article intensiu. Ací teniu una llista amb possibles solucions.

El català de l'Alguer té "lo" neutre.

Un dia d'aquests vaig trobar aquest vídeo que és una entrevista a un alguerès i em vaig dedicar a fixar-me si feia servir el "lo" neutre. Atès que l'alguerès no pot haver tingut influència del castellà (màxim alguna paraula, però no la sintaxi), trobar aquest article seria una prova més que no és cap castellanisme. Heus ací el resultat:



Ocurrències de "lo" neutre: més clar impossible.

• 00:20 "lo que està succeïnt, lo que veig jo"
• 00:40 "lo que tenim a l'Alguer"
• 05:25 "lo que volguem"
• 06:55 "he anat a lo que m'agrada fer"

Ara bé, hi ha la possibilitat, i més essent l'alguerès semblant al català antic, que facin servir "lo" amb substantius masculins. Això faria que aquest vídeo no aportés res de nou, car seria el mateix cas que el català antic o els dialectes actuals que fan servir el "lo" amb substantius maculins ("lo gos", "lo dia"). Però resulta que l'home del vídeo fa servir "el" com a masculí. És a dir, diferencia clarament el genere neutre i el masculí en l'article determinat.

Ocurrències de "el" masculí: aquests casos no representen una prova definitiva perquè ocorren just després de vocal i hi ha la possibilitat que l'home digui "el" per una simple qüestió fonètica, quan diria "lo" si no fos després de vocal.

• 01:45 "hi ha gent jove que utilitza el català"
• 02:25 "ha vingut un jove cantant d'aquí... el Cesc Freixas" (aquí és improbable que la vocal afecti l'article perquè després hi ha una pausa)
• 03:30 "cada u parla el seu alguerès"
• 06:30 "i el grup"

Ara bé, just abans que s'acabi, diu això:

• 06:40 "com dic a l'últim disc: el carrer meu"

Com es pot veure, aquest "el" ocorre després de consonant, ço que vol dir que aquest home diferencia clarament el gènere masculí i neutre en l'article, ço que vol dir que això no és un castellanisme, perquè dubto molt que el català d'aquest home estigui castellanitzat. I de l'italià segur que no li ha vingut. Podríem pensar que ha anomenat així el seu disc perquè ha fet servir català estàndard, però si fos així l'hauria anomenat "el meu carrer" i no pas "el carrer meu", que sembla una manera popular de dir-ho.

Cal parar compte en una cosa: aquest home també diu "lo" masculí, però només quan és un pronom feble. Per tant, això no suposa cap argument per a defensar que no distingeix clarament els gèneres neutre i masculí, car una cosa és un article i una altra cosa és un pronom feble. Poso els casos en què ho diu, només perquè consti:

• 03:15 "n'hi hagi 10 o 15 mil que lo parlen"
• 04:10 "encara lo parlem"

Només fixeu-vos en el català estàndard, el probnom feble masculí també és "lo" de vegades: "pots agafar-lo". I això que el determinant i el pronom feble no han de ser per força iguals, encara es veu més clar en el dialecte balear: "sa meva moixa, te la regal".

Bé, no és cap prova definitiva. Per començar caldria veure si això és quelcom generalitzat entre els parlants d'alguerès, però haig de dir que no m'ha estranyat gens veure com un alguerès diferencia el gènere masculí i neutre en l'article, perquè jo tinc ben clar que això no és un castellanisme. Això només ha estat una prova més.

Els motius per què penso que el "lo" neutre no és cap castellanisme, són ací.