La conveniència de tenir el pronom "ço".

La necessitat del pronom ço: l'estructura lo que serveix quan que és subjecte («lo que és bo») o complement directe («lo que vols»). Com es pot dir quan el pronom relatiu no és ni un subjecte ni un complement directe? En aquests casos, la majoria diria coses com «a lo que et refereixes» que és una estructura copiada del castellà i completament incorrecta i indesitjable sintàcticament. Els qui tenen més cura a l'hora de parlar dirien «allò a què et refereixes». Aquesta manera, tot i ser sòlida sintàcticament, té el problema que allò és demostratiu i pot entendre's com una cosa que es troba a certa distància o una cosa ja coneguda amb antelació. La manera més apropiada i exacta, i és com ho hauria dit en Ramon Llull o qualsevol escriptor clàssic, és «ço a què et refereixes».

La veritat és que aquestes estructures incorrectes són més freqüents que un pot pensar, perquè molt freqüentment hom necessita expressar aquestes idees. El problema és que la majoria no és conscient que està construint malament la frase. Així doncs, ço no seria una paraula amb un ús rar, sinó freqüent. Això justifica la seva recuperació, penso jo.

Exemples:

• «Això és ço a què em refereixo» i no «això és a lo que em refereixo».
• «Parlarem de ço de què vàrem parlar ahir» i no «parlarem de lo que vàrem parlar ahir» (en aquest cas, a més, falta una preposició de, que fa que la frase, tot i no ser incorrecta, tingui un matís diferent, perquè no és lo mateix parlar una cosa que parlar d'una cosa).
• «T'ensenyaré ço per què he treballat tots aquests dies» i no «t'ensenyaré per lo que he treballat tots aquests dies» (noteu que no vol dir lo mateix que «t'ensenyaré per què he treballat tots aquests dies»).
• «No tinc ni idea de què és ço a què et refereixes» i no «no tinc ni idea de lo que et refereixes», tot i que crec que no seria del tot incorrecte dir «no tinc ni idea de a què et refereixes», tot i que ho veig forçat per les dues preposicions en contacte.
• «Saps tot ço a què he hagut de renunciar?» i no «saps a tot lo que he hagut de renunciar?».

Cert que en tots aquests casos podíem haver dit allò o una altra cosa com la cosa o el tema, però la pregunta que ens hem de fer és: per què quan és un subjecte o un complement directe tenim una paraula genèrica (lo) i no n'hem de tenir per a qualsevol altre cas? Podem dir: bé, tenim allò que és molt genèric. Però no ho és del tot, ja que és un demostratiu: indica una cosa coneguda que es troba a certa distància. La paraula molt convenient és ço. Podem dir: oh, és que no ho diu ningú. Bé, per començar, això no és del tot exacte. I després, qui és que diu, per exemple, hom quan parla? L'excusa que "la gent no ho diu" és lo que fa que l'idioma s'empobreixi i les formes inapropiades sintàcticament s'estenguin. Al mestre Llull li agradava fer servir aquest tipus de construccions [ço + preposició feble + què]. Això no vol dir que siguin formes inapropiades perquè són antigues sinó que vol dir simplement que el català actual es troba empobrit. En canvi, el francès segueix tenint aquestes formes (ce à quoi, etc). Amb preposicions fortes i locucions preposicionals caldria fer servir lo qual en comptes de què («ço/això/allò sobre lo qual parlarem»).

Una explicació més extensa: enllaç.