Bé, el problema que hi veig jo és que aquestes dues paraules es pronuncien exactament igual. Això no és a priori un problema: el català i altres idiomes tenen moltes altres paraules homòfones i no passa res. Ara bé, aquest cas concret em sembla problemàtic perquè m'he trobat diverses vegades amb casos d'ambigüitat i alguns de difícil solució. Per exemple, "quant cobaràs?" es pot interpretar perfectament "quan cobraràs?" i viceversa.
Aquesta mena de confusions s'esdevenen poc, però això és perquè els catalans recorrem a una forma castellana que és l'ús de l'article intensiu. Per exemple, molts dirien "la factura del telèfon puja depenent de lo que truquis", la qual frase té un "lo" intensiu castellà. Això, la majoria (escriptors professionals inclosos) ho arreglen simplement canviant "lo" per "el", que, com he dit altres vegades, no és sinó disfressar de catalana una estructura castellana: "la factura del telèfon puja depenent del que truquis". Frase igualment castellanitzada i, cal dir-ho, de baixa qualitat sintàctica, inexistent en altres llengües.
La manera més apropiada de dir-ho és "la factura del telèfon puja depenent de quant truquis". Ah, però, heus ací el problema que vull mostrar: qui ens sentís dient això, es podria pensar que diem "la factura del telèfon puja depenent de quan truquis" (un cas perfectament possible perquè hi ha diferents facturacions per a diferents horaris). Així doncs, arreglant el problema del castellanisme, ens trobem amb el problema de la confusió.
Aquesta mena de problemes existeixen per un sol i únic motiu que és que el català porta segles rebent influència castellana i s'ha conformat en aquestes condicions. En alguns casos, eliminar el castellanisme comporta haver de cercar una solució imaginativa al problema. Un exemple el tenim amb el mot "bústia", nom creat "del no-res", com si diguéssim. Basant-se en etimologia, és clar que sí. O el mot "entrepà", creat "artificialment" a partir dels mots "entre" i "pa". I no hi ha cap mal a fer aquesta mena de coses: només cal que la gent ho accepti i problema solucionat.
Bé, haig de dir que un servidor té una solució imaginativa al problema de "quant" i "quan". Menys imaginativa que "bústia" perquè de fet no és cap invent sinó només fer servir una forma popular.
Si us hi fixeu, veureu que la gent gran dels pobles de l'àrea del català oriental diuen "con" (amb O oberta) en comptes de "quan". Un pot pensar que és una simple qüestió fonètica de convertir qualsevol "qua" en "co" (i qualsevol "gua" en "go"), tal com passa amb "guatlla" que alguns diuen "gotlla", però no crec que sigui el cas. Per què? Doncs perquè els casos com "gotlla" només es donen a alguns llocs, mentre que "con" es dóna a tot el parlar oriental. A més, "quant" (de quantitat) no es pronuncia "con" enlloc, si hem de fer cas de l'Alcover-Moll. Així doncs, la gent que diu "con" no té el problema de la confusió de "quant" i "quan": simplement té "con" de temps i "quant" de quantitat.
Bé, podem argumentar que les formes normatives són les més adients perquè són les que respecten més l'etimologia i la tradició literària. Ara bé, donat que la llengua és una eina per a transmetre idees, no hauria de prevaldre l'exactitud en certs casos? La llengua no ha de ser igual pels segles dels segles: podem fer-hi canvis per a millorar-la. No dic pas que haguem de desfer totes les possibles ambigüitats que es poden donar, però he mostrat com en aquest cas tenim un problema. També he mostrat com es pot solucionar sense inventar res. I també he mostrat que, sovint, hom soluciona el problema fent servir una forma castellana. Potser s'hauria de fer una excepció amb aquest cas, no trobeu?
Hi ha una altra raó per a considerar "con" una forma vàlida i és que es tracta d'una forma amb tradició literària, si bé caldria matisar això: no és més que una variant fonètica de "com", i "com" es feia servir antigament amb el sentit de "quan" en certs casos. Així doncs, no és realment una forma de"quan" sinó de "com". Ara bé, no podria ser que el "con" actual popular tingués el seu origen en aquests casos antics?
En tot cas, vingui de "quan" o "com" (o potser d'una fusió dels dos?), em sembla molt probable que el seu ús es va estendre perquè representava una millora. Els parlants tenen tendència a reforçar les formes que solucionen ambigüitats molestes. És el cas del pronom "ho" que es va estendre per tal de diferenciar el neutre del masculí. Seria una llàstima deixar que una millora com és el mot "con" desaparegués, perquè segur que desapareixerà si seguim escrivint "quan". Estaria molt bé permetre les dues formes. No seria l'únic dialectalisme que admet la normativa. Per què no fer-ho havent-hi els motius que dono?
Que consti que un servidor sempre havia dit "quan" però s'està acostumant a dir "con" perquè troba que representa una millora.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Penso que confons una miqueta les coses. Les formes contretes de diftongació són molt comunes en tota l'àrea lingüística: "consevol", per exemple, és general en català occidental. "aigo" és vulgar a les Illes. Són fenòmens dispersos i molt antics que convé respectar-los i no ultracorregir-los però que ens porten a la dispersió i a la deriva en una llengua que té un model literari molt ferm encara que perfeccionable. La qüestió de la confusió en contextos concrets entre quan i quant és molt relativa i sovint s'aclareixen amb repeticions involuntàries com ara " Quant cobres, vull dir què cobraràs aquest mes". Salutacions
Bé, és que sospito que el cas de "con" no és simplement un cas més de convertir "qua" en "co". Com dic a l'article, és possible trobar "con" en texts antics com a variant de "com" amb un sentit similar a "quan". I el cas de "con" és més estès que els altres. Sobretot és interessant veure que "quant" pronunciat "con" és un cas molt més rar que "quan" pronunciat "con". Podria ser també una fusió entre "quan" i l'antic "com" amb sentit de "quan". Aquesta mena de fusions passen i fins i tot són normatives. És el cas de "melmelada" que en origen és "mermelada" però que per l'associació amb "mel" ha passat a ser "melmelada" (això explica el diccionari, si més no), i aquesta forma no del tot coherent amb l'etimologia és la que apareix al diccionari.
I bé, jo no dic que "quan" s'hagi de treure de la norma. Simplement dic que seria una bona idea admetre "con" per aquells qui ho diguin pel seu dialecte o per causa de considerar que és molest tenir l'ambigüitat.
En tot cas, caldria estudiar més a fons si "con" és un cas com "consevol" o és un cas a part.
Jo crec que "consevol" no deriva de "qualsevol" sinó de "com-se-vol" alternatiu a la forma més literària. La fonètica de relaxació en determinats contextos de sons nasals fa aquests "nous" mots resultants.
Bé, d'acord. Bona observació. I justament, em va molt bé, perquè "con" segurament tampoc no ve de quan sinó de "com". Mira aquesta frase d'en Jaume I: "E nós no hauíem més de XIIII anys con lo assetiam" que vol dir "I jo no tenia més de 14 anys quan ho assentia".
*"la factura del telèfon puja depenent del que truquis" aquesta frase fa pudor de castellà, a Cat. del Nord diriem "el muntant/la suma de la factura del telèfon depèn de quant truquis"
Publica un comentari a l'entrada