Aquest article explica que el "lo" neutre no s'hauria d'evitar, ja que, si ho fem, estem eliminant una paraula catalana, i per això tenim els coneguts i famosos problemes a l'hora de prescindir d'aquest article.

Ara bé, sí que hem d'evitar, perquè és un castellanisme, el "lo" intensiu, el qual és una cosa totalment diferent del "lo" neutre. Això ho dic només per tal que quedi clar. Per exemple: "amb lo ràpid que va, no el veig" és un castellanisme, car no existeix ni en occità, ni en francès, ni en cap altre idioma que el castellà, que jo sàpiga. Jo ho diria "de ràpid que va, no el veig". Així mateix, no diria "mira lo gros que és", sinó "mira com és, de gros" o "mira quant gros és". No diria "creix molt per lo poc que menja" sinó "creix molt per al poc que menja", etc.

Entro en matèria. Per què el "lo" neutre es considera incorrecte? Hom ha observat, llegint texts antics, que el català tenia un sol article per al masculí i el neutre (que era "lo"). Així doncs, han dit: el català autèntic té un sol article. I han decidit que aquest article havia de ser "el". Molt bé, sembla un simple canvi en un article sense més conseqüències: el català normatiu hauria de ser com el català antic però amb l'article "el" en comptes de l'article "lo". I hauria de funcionar talment com abans.

Però la qüestió és que no funciona: és coneguda de tots la problemàtica que causa el fet de no tenir el "lo" neutre. Molta gent no sap ben bé com ha de dir les coses prescindint-ne. Hom ha escrit articles en diaris sobre el tema. Fins i tot s'ha escrit algun llibre amb tècniques per a evitar l'article "lo". Però les solucions proposades per uns i altres no convencen a molts. I, no ho oblidem, quan una persona diu que el català és complicat i que té problemes per a expressar certes idees, comparant-lo amb el castellà, molt probablement està pensant en la falta del "lo" neutre. Carai, els catalans antics també tenien aquests problemes? Que estrany. Què passa?

Doncs passa que no tenim un sistema igual que el català antic. I no, els catalans antics no tenien cap d'aquests problemes, malgrat tenir un sol article.

La diferència entre el català antic i el normatiu és que el "lo" antic era un article neutre que eventualment servia de masculí, mentre que el normatiu "el" és un article masculí que eventualment és forçat a servir de neutre. Això pot semblar una qüestió filosòfica sense més conseqüències, però la qüestió és que, a efectes pràctics, sí que té conseqüències.

La conseqüència és la següent: el català antic tenia la "dificultat" (i noteu que ho poso entre cometes) d'expressar el masculí, mentre que el català normatiu té la dificultat (sense cometes) d'expressar el neutre. I això representa una gran diferència a l'hora de parlar. Aquesta diferència es veu en dos casos:

Primer cas: el cas més freqüent, de llarg, on és necessari expressar el neutre és amb orancions de relatiu. Un català antic no tenia cap problema per a fer-ho perquè tenia l'article "lo", el qual era neutre. Així, podia haver dit "menja lo que vulguis" (que hauria volgut dir en tots els casos "menja ço que vulguis"). Si aquest home s'hagués volgut referir a una poma, hauria dit "menja la que vulguis". Ara bé, com que no tenia un article masculí, l'home hauria tingut una petita dificultat per a referir-se a un caramel. Ho hauria solucionat esmentant la cosa de què parlava: "menja lo caramel que vulguis". O sense fer-ho: "menja aquell que vulguis".

Una qüestió molt important: aquesta petita dificultat d'expressar el masculí sense esmentar la cosa de què parlem, un català antic l'hauria tinguda molt poques vegades, comparat amb les vegades que necessitava expressar el neutre. Per exemple, al Tirant lo Blanch "aquell que" apareix unes 40 vegades, mentre que "lo que" apareix més de 300 vegades, i en cap d'aquestes no és masculí. I aquí hi hem d'afegir les vegades que trobem un "ço que", que són un parell de centenars més. Així doncs, el català antic tenia la qüestió del neutre i el masculí resolta en més d'un 90% dels cops per lo que fa a les oracions de relatiu.

Vegem què passa amb el català normatiu: qualsevol català que senti "menja el que vulguis", entendrà que es refereix a una cosa de gènere masculí, com un caramel. Ara bé, si veu que no fa sentit que sigui masculí, deduïrà, tot recordant la normativa, que deu ser neutre. I dic "tot recordant la normativa" perquè això només existeix a causa de la normativa. És un invent, vaja. I a molts catalans, aquest "el" neutre els grinyolarà i els sonarà forçat. I no només això: en molts casos simplement pot ser que no quedi clar si és masculí o neutre. Per a solucionar això, el parlant pot assegurar-se que és neutre dient "allò que". Això, de nou, és un invent: un català antic no hauria dit mai "allò" sinó per a referir-se a quelcom llunyà o a alguna idea molt abstracta, però mai no hauria dit "menja allò que vulguis". Com que això passa en més del 90% dels casos, els catalans ens trobem molt sovint que el nostre idioma grinyola i no acaba de funcionar. I això no és bo per al català. Com he dit, aquest és el principal problema que hom troba en la gramàtica catalana.

Segon cas: amb adjectius i complements del nom. Quan Ramon Llull va escriure "lo ver", sabia perfectament que tothom que el llegís entendria "ço que és ver". I això era, ho torno a dir, perquè "lo" era (i és i sempre ha estat) un article neutre. Si un català antic hagués volgut dir "la poma bona" sense esmentar "poma", hauria dit "la bona". Com hauria pogut parlar d'un caramel sense tenir un article masculí? Doncs, si quedava molt clar pel context que es referia a un caramel, hauria dit "lo bo". Si no quedava clar, simplement hauria dit "lo caramel bo" o "aquell que és bo". No hi ha cap mena de dificultat ni possible malentès. Ara bé, què passa si "lo bo" neutre podia ser, pel context, interpretat com a masculí? Doncs, el parlant (que se n'adonava perquè era un fet natural del català) simplement deia "lo que és bo", i, com que "lo que" sempre era neutre, sempre, doncs de nou no hi havia cap possibilitat de confusió.

Ara vegem què li passa a un català normatiu (aquí, pobre, té més problemes que en el primer cas): si diu "el bo", sap que tot Déu ho interpretarà com a masculí, car en ser un cas molt menys freqüent que "el que", no s'ha normalitzat tant en el parlar ("el que" s'ha normalitzat a causa, o mes ben dit, per culpa, de la norma). Per a deixar clar que es tracta d'un neutre, pot ser que digui "allò bo". Bé, aquesta construcció, si no és que ens referim a quelcom llunyà, no ha existit mai en el català. I a més és agramatical. Si el parlant té cura a seguir la gramàtica, sabrà que no pot dir "allò bo" i dirà "el que és bo", amb la qual cosa té exactament el mateix problema que té amb "el bo": tothom es pensarà que es refereix a quelcom masculí. I això és perquè "el que" normatiu no és lo mateix que "lo que" antic, perquè "lo que" és segur segur que és neutre, mentre que "el que" tant pot ser neutre com masculí, amb moltes probabilitats de ser entès com a masculí, car com a neutre és un invent (repeteixo). El català normatiu també pot dir "allò que és bo", en efecte, però com ja he dit, això és inexistent en el català antic si no és que ens referim a quelcom llunyà o molt abstracte.

Ja ho veieu: allà on un català antic deia simplement "lo bo", un català normatiu ha de complicar-s'hi més i corre el risc que no l'entenguin bé.

Resumint: ajuntant els dos casos veiem que el català antic tenia, molt rarament, alguna petita dificultat amb una solució fàcil i natural. En canvi, un català normatiu té, molt sovint, una gran dificultat, de difícil solució, que, a sobre, és un invent que sona malament a molta gent i que fàcilment pot portar a ambigüitat. És per això que el català normatiu no és fidel al català antic i genuí. S'assemblen com un ou i una castanya, en aquest aspecte.

Com podem veure, canviar el "lo" per "el" no modernitza el català: només l'espatlla. Aleshores, com ens ho podem fer per a ser fidels al català antic? Doncs fent servir l'article "lo" en comptes de "el". Per exemple, en lloc de dir, en normatiu, "et repeteixo el que t'he dit abans: el que has de fer és el mateix que jo i agafar el plat, el que volies, el mateix, del plater, i no fer l'inesperat" (és un simple exemple sense sentit) hem de dir, en català, "et repeteixo lo dit abans: lo que has de fer és lo mateix que jo i agafar lo plat, aquell que volies, lo mateix, del plater, i no fer l'inesperat". Ara bé, cal tenir en compte que és probable (i és quelcom comprovable en texts antics) que molts catalans antics no haurien dit "l'inesperat" sinó "lo inesperat", malgrat no tocaria atès que "inesperat" comença per vocal. Per què haurien fet això? Doncs perquè el català antic no era estricte en això i perquè estava en evolució. Una evolució que havia de portar al català actual, el que parla la gent catalana, que és un català amb un "lo" per al neutre i un "el" per al masculí. Ai, com el castellà... Mala sort. O és que preferiu parlar un català espatllat només per tal que sigui més diferent del castellà? Voleu un català diferent del castellà però no espatllat? És fàcil, parleu només amb l'article "lo", com fan a les terres de l'Ebre. Així on un castellà diu "el plato", podeu dir "lo plat" en comptes de "el plat", que s'assembla més al castellà.

La frase de l'exemple anterior, jo no la diria, però, de cap de les dues maneres que he dit, sinó "et repeteixo lo dit abans: lo que has de fer és lo mateix que jo i agafar el plat, el que volies, el mateix, del plater, i no fer lo inesperat". Ho diria així perquè estic segur que no té res de castellà. Com n'estic tan segur? Doncs perquè si mirem l'exemple en català antic i l'exemple en català modern de carrer, veurem que els articles "lo" coincidèixen. I tots són neutres. Així doncs, una cosa que al temps del Tirant lo Blanch era igual que ara, com pot ser un castellanisme? Què sí que hi ha de diferent entre els dos exemples? L'article "el". Així doncs, si el castellà hagués hagut d'influir en res, això hauria sigut la incorporació de l'article "el". Dit d'una altra manera: l'única cosa que podria ser sospitosa de ser un castellanisme és l'article "el" masculí, no pas "lo" neutre. Llavors, com carai s'ha prohibit el "lo"? Algú m'ho explica? Ei, però no estic dient en absolut que "el" hagi de ser un castellanisme. Amb aquesta reflexió només he volgut posar la normativa en evidència.

Ara cal fer-se dues preguntes: per què ha aparegut l'article "el" i com ha aparegut. Bé, el català antic tenia "lo que" (sempre neutre), "la que", "los que" i "les que", és a dir, feia servir articles amb les oracions de relatiu. Ara bé, per al masculí feia servir "aquell que", és a dir feia servir un pronom. Fer servir un pronom no és cap problema. Ara bé, no és congruent fer servir un pronom per a un cas i fer servir un article en la resta de casos. Així doncs, l'evolució natural va portar a fer servir un article també per al masculí. Com que "lo que" sempre sempre era neutre, no sonava bé fer-ho servir com a masculí. Bé, doncs, com es pot convertir el "lo" neutre en masculí? Doncs traient-li la O, perquè una O final s'associa amb el neutre, en català. I això és perquè totes les paraules neutres catalanes acaben en O: "ço", "açò", "això", "allò" i "ho". Llavors només cal posar-li una E al principì perquè una L sola no és pronunciable. Ja tenim "el". Ara ja tenim un article neutre i un de masculí diferenciats. I sense intervenció del castellà. Faig notar que als catalans ens agrada diferenciar el masculí i el neutre. Això es veu en el fet que el pronom feble "ho" s'ha estès per tot el territori (menys l'Alguer). Fixeu-vos que ni el francès ni el castellà no ho tenen. Contrariament a la creença general, el català diferencia el neutre i el masculí millor que el castellà, car el castellà no té "ho". Vist això, no ens ha d'estranyar gens que el "lo" neutre s'estengués ràpidament per gairebé tot el territori. I sense intervenció castellana. En alguns llocs, com a les terres de l'Ebre, els parlants van optar per mantenir el "lo" per al masculí. Bé, no passa res: ells tenen clar que és neutre i això fa que no tinguin problemes a l'hora de parlar. El portuguès funciona igual ("o" en comptes de "lo").

Noteu que l'article "el" com a neutre, té una cosa que no encaixa gaire: no acaba en O com la resta de neutres del català.

Aquesta evolució natural sense interferència castellana queda ben demostrada si observem què passa a la Catalunya Nord: allà tenen "el" per al masculí i "lo" per al neutre, com a Girona, Vic, Barcelona... Ara bé, allà porten 4 segles sota domini francès, i sense influència castellana. Donat que fa 4 segles encara no havia aparegut l'article "el" masculí, això és que el van crear els nordcatalans. Ells sols, car del francès no pot haver vingut, perquè el francès no ho té. I van mantenir el "lo" neutre, és clar. No tenien cap motiu per a eliminar-lo. L'evolució natural del català hi va portar. El geni del català. I no és gens estrany: el geni català i l'occità tenen molt en comú, i l'occità també té un article masculí, que en el seu cas és "lo", i un de neutre, que és "çò". Podem pensar que "çò" no és cap article sinó un pronom. Bé, primer segur que era un pronom (com el nostre "ço"), però després es va convertir en article. Las prova és que el fan servir amb adjectius. Així, on un català diu "lo meu" per al neutre, un occità diu "çò mieu" (i allà on un català diu "el meu" per al masculí, un occità diu "lo mieu"). Aquesta evolució és també perfectament explicable, i és semblant a la catalana: si tenim "lo que" per al masculí i "la que" per al femení, és a dir, tenim articles, i, en canvi, tenim "çò que" per al neutre, és a dir, tenim un pronom, tenim una incongruència. La solució és tan fàcil com convertir "çò" en un article. És una cosa que es fa inconscientment i de manera automàtica.

Si hi ha cap dubte sobre el fet que el castellà hagi pogut fer que existeixin els dos articles a la Catalunya Nord, només cal pensar que, si no ho ha fet amb el català de les terres de l'Ebre, molt menys ho hauria hagut de fer amb el de la Catalunya Nord.

Quant a l'article salat: hom podria argumentar que el "lo" neutre de les illes no pot ser genuí, car allà tenen articles salats. Només cal pensar que el "lo" ha existit sempre allà, i en expressions totalment genuïnes com "tot lo dia".